Aquest any el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones arriba en un moment en què els casos de violència masclista tornen a estar en ple auge. Aquestes darreres setmanes s’han fet ressò diversos casos d’abusos arreu de l’Estat que demostren que el patriarcat és la veritable pandèmia que afecta la nostra societat.
A Catalunya, les violacions han incrementat un 44% aquest darrer any, amb un total de 462 casos entre gener i setembre. En el 2020 parlàvem sobre com els casos de violència domèstica s’havien disparat arran del confinament. Aquest fet deixa ben clar que donen igual les circumstàncies, el sexisme ens ataca i ens mata de qualsevol manera.
El crim comès a la menor d’edat d’Igualada és un clar exemple de per què estem plenes de ràbia. Tothom s’ha fregat les mans per saber els detalls més escabrosos, s’ha vulnerat la privacitat de la víctima, se l’ha assenyalat d’imprudent. Al final s’ha tornat a la conclusió de sempre: hem d’evitar ser les properes víctimes i per tant acceptar la repressió de llibertats que això comporta. Ens eduquen per acceptar que no podem ser lliures.
La cultura de la violació també està permetent la pujada de casos d’abusos per submissió química, en què les dones son drogades i incapaces de donar consentiment. Els locals on es perpetua aquesta pràctica no estan rebent cap mena de denúncia o sanció per part de les autoritats. Un cop més, la violència que rebem és ignorada.
Només la indignació feminista és conscient que el sotmetiment al patriarcat no acaba quan evitem ser víctimes. Si no quan lluitem contra l’estructura del sistema i els nostres agressors.
Amb una violència que ens travessa en pràcticament tots els àmbits de la nostra vida per la nostra condició de gènere, trobar espais segurs és sovint una tasca dura i esgotadora. Quan les mateixes institucions que han de protegir-nos fallen, quan la justícia protegeix als agressors, quan les forces i els cossos de seguretat ens culpabilitzen d’esdevenir víctimes; en aquest moment l’autodefensa feminista es torna en la nostra arma més poderosa. Per crear els nostres espais segurs i combatre el sistema que ens sentencia i ens silencia.
Calen mesures per aturar aquesta problemàtica social, perquè això és el que és. No son casos aïllats perpetrats per homes “malalts”. És la creença històrica i globalitzada que les dones hem de ser submises i que ells tenen el dret d’exercir poder sobre nosaltres. És el fet que qualsevol home es pot convertir en el nostre pròxim abusador. És el fet que no hi ha cap educació sexoafectiva que ensenyi sobre consentiment i violència sexual. És la realitat que les nenes creixen temeroses i vulnerables i els nens inconscients i despreocupats.
Tanmateix, aquesta violència masclista s’engrandeix contra les dones racialitzades, que pateixen una doble discriminació; les lesbianes, les quals son qüestionades i pateixen de fetitxisme per part dels homes; i les dones trans, un dels sectors més oprimit, precaritzat i marginat dins la societat, que es troben evocades a la prostitució com a via econòmica, sent aquesta abús i explotació.
És imperant també construir un espai veritablement segur en els centres d’estudi. Perquè les noies menors d’edat no siguin víctimes de pedofília i no pateixin coacció. Perquè les estudiants universitàries tinguem protocols efectius i puguem estar protegides dins els nostres campus.
La violència econòmica també és violència de gènere.
La discriminació educativa i laboral també és violència de gènere.
La mercantilització dels nostres cossos també és violència de gènere.
La violència mediàtica també és violència de gènere.
El maltractament psicològic també és violència de gènere.
El biaix de gènere en la investigació per la salut també és violència de gènere.
L’explotació reproductiva també és violència de gènere.
Aquest 25N inundem els carrers amb la nostra ràbia. Prenguem la llibertat que ens extreuen dia a dia. Cridem, lluitem, fem front al patriarcat.