Història de l’AEP

Navega per les pestanyes per saber més sobre la història de l’AEP, els esdeveniments destacats en els quals hem participat i de quina manera encaixa en l’ecosistema del moviment estudiantil.

L’Associació Catalana d’Estudiants (predecessora de l’AEP) s’inscriu en el registre el 17 d’octubre de 1985. Amb l’objectiu de reestructurar el moviment estudiantil i aconseguir que estigui mobilitzat més enllà d’accions puntuals, es funda a partir d’un grup de persones de la Coordinadora Catalana d’Estudiants Universitaris.

A mitjans de la mateixa dècada, i en el context d’unes primeres eleccions als Claustres Generals, sorgeixen altres organitzacions d’estudiants: a part de l’ACE, es configuren l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC) i la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC).

Diferents reivindicacions particulars del món universitari comencen a engegar mobilitzacions estudiantils el 1987: a la UAB, un seguit de demandes respecte el Decret de Taxes i la Llei de Reforma Universitària (que van aconseguir millores després de l’ocupació del Rectorat); en àmbit general, es convoquen diverses manifestacions, com la de la Coordinadora d’Estudiants d’Ensenyament Mitjà de Catalunya, o la que anava en contra de la implementació dels plans d’estudi.

A finals dels 80, l’ACE orienta part de la seva activitat en la construcció d’una organització estudiantil unitària, i participa en processos d’integració amb altres organitzacions per tal de teixir xarxes que avancin cap a objectius comuns i puguin tractar les problemàtiques locals. A la UAB, s’aconsegueix reunir AJEC, ACE i altres organitzacions de facultats sota el paraigües de l’Alternativa per una Universitat Progressista; a la UPC, l’ACE concorre amb altres grups en la candidatura del Bloc d’Estudiants a les eleccions; en canvi, a la UB encara no succeeixen aquest tipus d’agrupaments (cosa que, avui en dia, sí que té ha tingut un èxit considerable).

El 1989, a partir de l’experiència associativa a la UAB, es planteja transferir el mateix tipus de col·lectiu al global de les universitats: l’Alternativa d’Estudiants Progressistes pretén aglutinar l’ACE, l’AJEC, l’AUP i la FAEP sota una mateixa organització, per tal de lluitar per uns objectius comuns amb més força. Té conseqüències molt favorables a l’Autònoma, tot i que a la UB i la UPC els resultats són més modests. El panorama és divers en termes d’organitzacions progressistes: l’ACE té més presència que l’AJEC a la UAB, mentre que la situació a la UB és la contrària, i hi ha un balanç a la UPC.

La dispersió i la realitat diversa als centres de Secundària i de Formació Professional obstaculitza que hi pugui haver una organització efectiva i mantinguda en el temps. El principal motiu és la manca de polítiques per incentivar la participació i l’organització de l’estudiantat: a més, l’hegemonia de determinades organitzacions (altrament poc presents a les universitats, a causa del conflicte d’enteniment sobre les formes d’organització i per la institucionalització de les protestes), va suposar històricament un panorama complex d’abordar.

Per arribar a un moviment estudiantil de secundària que es sigui actiu, defensem una activitat contínua i mantinguda, així com una estructura de base que s’adapti als problemes locals i pugui assegurar un relleu generacional.

L’any 1990, en el context de la Guerra del Golf, es produeixen discrepàncies entre l’ACE i l’AJEC al voltant de la participació en la intervenció de l’Estat: les bases de l’ACE aproven rebutjar-la i dóna suport als insubmisos, cosa que contrasta amb la posició de l’AJEC. A partir d’això, el procés unitari es comença a afeblir i l’ACE segueix com a associació independent amb part del suport de les organitzacions amb les quals havia col·laborat.

El dia 11 de març del 1991, l’AEP-ACE s’inscriu al registre, i la seva primera Assemblea Nacional succeeix l’any següent. S’engega el procés per canviar el nom progressivament (que, el 1997, esdevindria Associació d’Estudiants Progressistes) i s’acorda crear El Queixal, la revista principal de l’AEP, com a òrgan d’expressió del sindicat.

Es rellevant tenir en compte com, a principis dels 90, es creen tant la Universitat Pompeu Fabra com la Universitat Ramon Llull: la primera rep un pressupost descompensat per part de la generalitat, mentre que la segona marca l’inici d’un procés de privatització de l’ensenyament superior que encara té repercussions avui dia (així com l’escletxa de classe en l’accés a les universitats).

Durant els anys 1993-94, es commemora l’aniversari del Maig del 68, i aquestes mobilitzacions són les primeres d’un seguit d’accions que reivindicaran canvis a la universitat: contra les normatives de permanència, contra les taxes i en defensa d’una universitat pública i de qualitat.

Una de les manifestacions, sota el lema “Més beques, menys taxes”, aplega 25000 estudiants. Això té conseqüències positives quant a els preus dels estudis: les taxes no pugen per sobre de l’IPC i s’elimina el mínim de matriculació de trenta pessetes.

El 1995 l’activitat del moviment estudiantil es troba en un moment poc positiu: la institucionalització d’altres sindicats i la disminució de la militància a l’AEP suposen gran part del problema. En paral·lel, trobem un panorama de crisi econòmica, de retallada de la inversió pública, i d’universitats massificades amb pocs recursos.

Arran d’aquesta situació, s’impulsa la creació de la Plataforma en Defensa de la universitat pública (PDUP, que en un futur passaria a anomenar-se PMDUP, afegint “Mobilitzadora” per remarcar-ne el caràcter reactivador que pretenia aconseguir). Aquesta organització aglutina la majoria d’organitzacions i compta també amb el suport del PAS i el PDI.

En aquest marc, es redacta des de les bases assembleàries el Manifest per la Defensa de la Universitat Pública, que seria ratificat posteriorment a les juntes de facultat i els claustres universitaris. Aquest posa les bases per a un futur més actiu pel que fa a la mobilització estudiantil, i serveix per activar i posar al centre el debat sobre el model educatiu, la influència neoliberal i la necessitat de finançament públic.

El moviment estudiantil va veure’s clarament reactivat durant els últims anys del mandat d’Aznar. Principalment, les protestes anaven orientades a l’antiglobalització, contra la influencia del neoliberalisme a l’educació i contra l’Informe Universitat Bricall 2000, ja que reforçaven una òptica mercantilitzadora a l’educació que la LOU recolliria poc després.

Amb l’aplicació de la la LOU i l’amenaça de la LOCE, moviment estudiantil, sindicats i formacions polítiques van organitzar-se per protestar durant el que seria un dels períodes més notoris. Amb la retirada d’algunes de les proposicions més conflictives, però, va començar un període de desmovilització.

Un dels objectius històrics de l’AEP i d’altres organitzacions de l’àmbit estudiantil ha estat trobar espais comuns en grups d’esquerra a les universitats, per tal de poder coordinar els esforços i assolir fites amb més facilitat. La manca d’una coordinació estatal del moviment estudiantil, i fins i tot dins de moltes universitats, dificulta en gran mesura arribar a l’estudiantat i lluitar contra els nous reptes que van sorgir: el perill de l’aplicació de la Convergència Europea (o l’Espai Europeu d’Educació Superior, l’EEES), la mercantilització de l’educació o els recents increments als preus de les taxes (o la manca de reduccions).

Aquí destaquen, d’una banda, les xarxes originades a partir de la Declaració de Baikaku el 2006 (on van participar organitzacions europees com els Estudiants Socialistes de Noruega, les Joventuts Comunistes Revolucionaries de França o l’Assemblea d’Estudiants de Berlin; i nacionals, com l’Assemblea contra la Mercantilització de l’Educació, AGIR-Galicia i la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans. I d’altra banda, cal remarcar grups com Estudiantes en Movimiento, també creat el 2006, que representa un nexe de col·lectius estudiantils de tot l’Estat, d’entre els quals hi ha l’Associació d’Estudiants Progressistes.

Pel que fa a l’associacionisme estudiantil més local, es troben a faltar organitzacions estudiantils amb constància i arrelament en molts punts de l’estat (tret, fins a cert punt, de les ciutats universitàries com Barcelona, Bilbao, Santiago, etc.). No obstant, a partir de les protestes contra l’EEES i durant punts crítics, l’activitat en altres nuclis sol rebrotar.

El moviment anti-Bolonya compta amb referents de protestes tan marcats com la vaga i la tancada a la Universitat de Santiago de Compostela el 2007 (en la qual l’estudiantat recriminava que el deganat no escoltés la seva veu), una manifestació de mig centenar de milers de persones i una posterior ocupació de la Facultat de Lletres i el bloqueig del Rectorat a la UAB el 2008, o la tancada de la Universitat de Saragossa el 2009.

La imminent aplicació del Pla Bolonya va revifar el moviment estudiantil: a Barcelona, la coordinació de les assemblees va arribar a fites insòlites; a Madrid, les retallades del govern d’Esperanza Aguirre van desembocar en una vaga general dels treballadors universitaris; i a la resta de l’Estat i d’Europa, van succeir mobilitzacions i accions molt remarcables, no sense ser reprimides per les forces de seguretat.

Bolonya podia apuntar cap a un plantejament que milloraria la qualitat de l’educació, però a la pràctica, la manca de finançament imprescindible convertia les intencions del Pla en condicions adverses per a l’estudiantat. No només això, l’establiment del text faria molt difícil de revocar-lo i de proposar-hi reformes per millorar l’educació i permetre que les classes treballadores poguessin arribar a la universitat en igualtat.

El 2007, la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública va pactar el següent text com a manifest per a la manifestació del 15 de novembre, que recull les problemàtiques davant de l’aplicació de Bolonya:

 

La Universitat la construïm nosaltres: NO A BOLONYA!

Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública, novembre de 2017 El proper dijous 15 de novembre, tots a Plaça universitat a les 12h del matí, contra el Pla Bolonya cap a l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior!!!

I aquesta setmana, setmana de LLUITA contra BOLONYA arreu de les universitats de Barcelona (UAB; UPF; UB; UPC.) Manifest de la PMDUP pel 15N (difon!):

Companys i Companyes, des de la Plataforma en Defensa de la Universitat Pública volem expressar, que la mobilització d’avui respon a els esforços de base de centenars d’estudiants, vosaltres! Som assemblees de Facultat i de Campus, som associacions i col·lectius estudiantils, som en definitiva l’única veu legítima dels estudiants a les universitats de Barcelona. Per tant, aquells pocs que des de les seves posicions de poder es venen la universitat de tots/es, que escoltin!

Us suspenem la reforma que impulseu cap a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior; per què creiem que ens duu cap a la fi del que nosaltres entenem per Universitat Pública: un dret universal, i que per tant no ha de tenir barreres per a totes les persones que hi volem accedir. Creiem doncs, que la universitat no progressa adequadament:

  • No progressa adequadament per què cada any pugen les taxes per sobre de l’IPC, i ens ofereixen a canvi crèdits que anomenen cínicament “Beques”, que ens hipotequen més encara. Exigim la immediata congelació de les taxes, i una disminució progressiva d’aquestes fins a esdevenir realment públiques.
  • No progressa adequadament per què estudiar 40 hores a la setmana, ens impedeix treballar i estudiar alhora. Rebutgem l’actual sistema de crèdits europeus (ECTS). Proposem l’aplicació d’un altre sistema de crèdits a partir de les necessitats de tota societat i sobretot, dels i les estudiants amb menys recursos.
  • No progressa adequadament per què ens entrenen per ser persones precàries, a ser productives, competitives. Creiem que la universitat és un espai de crítica, de reflexió i de creixement personal i per a TOTA la societat.
  • No progressa adequadament per què el transport fins a la universitat representa una barrera per molts estudiants, tant pels preus abusius, com per la pèssima qualitat del servei. Reivindiquem un transport públic de qualitat, amb preus assequibles per a tots els universitaris.
  • La universitat no progressa adequadament per què omplir-nos la vida de 1000 “pràctiques” no millora el nostre aprenentatge, simplement ens entrena a ser productius/ves servint els interessos empresarials. Volem una educació crítica i transformadora, que ens formi per a ser subjectes de canvi, i no de reproducció.
  • No progressa adequadament per què el Procés de Bolonya trenca la vitalitat associativa de les universitats, i imposa un ambient de conformisme competitiu. Volem que la universitat torni a ser un espai de solidaritat, lluites i revoltes.
  • La universitat no progressa adequadament per què la llengua catalana esta condemnada a desaparèixer del món acadèmic i científic. Demanem que es s’asseguri la llengua catalana com a única llengua vehïcular de l’ensenyament superior.
  • No progressa adequadament per què els preus dels màsters i dels postgraus, són inaccessibles per a la majoria d’estudiants. Exigim que tinguin els mateixos preus que els graus i que siguin d’accés universal.

La universitat pública no progressa adequadament per què els qui ara la construeixen, ho fan pel seu interès, un interès oposat al dels treballadors/es i estudiants. La ruptura de l’actual tendendència privatitzadora demana la implicació i la participació de tots i totes, l’organització des base de les assemblees de facultat/campus i sindicats, per què la universitat pública la construïm nosaltres!

No estem sols en aquest camí companys/es ! Avui, ens podem recolzar en les victòries del moviment estudiantil contra Bolonya a Grècia, que ha aconseguit aturar la reforma cap a l’EEES. A la mateixa Universitat de Perpinyà, avui milers d’estudiants bloquegen la universitat contra mesures privatitzadores. I arreu d’Europa es multipliquen les resistències a aquesta reforma. Som capaços/es d’aconseguir-ho, i ho aconseguirem:

PER UNA UNIVERSITAT PÚBLICA I DE QUALITAT!!!

LA UNIVERSITAT LA CONSTRUÏM NOSALTRES!!!”

El dia 5 de març de 2008, l’AEP va publicar un comunicat després de la repressió del moviment estudiantil de l’UAB en unes protestes contra la precarització de la universitat pública i el procés de Bolonya (per part del cos de Mossos d’Esquadra, sota les ordres del govern tripartit i amb el vistiplau de les institucions universitàries).

La tancada estava emmarcada en la Setmana de Lluita convocada per la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP), que tindrà com a cloenda una manifestació unitària pel centre de Barcelona aquest dijous 6 de març. Aquesta acció, que va desenvolupar-se de forma completament pacífica, volia denunciar la precària situació econòmica en què es troba la UAB i l'absolut desenteniment del rectorat al respecte. Els tancats demanaven l'acceptació per part del rector de la situació de dèficit de la universitat, un major finançament, l’obertura d'un procés participatiu per decidir col·lectivament el futur de la universitat i la garantia del rector de no prendre repressàlies contra els i les estudiants tancades. El Comitè de Vaga, a més, situa com a exigència última la declaració d’insubmissió de l’Autònoma davant el Procés de Bolonya, com ja va fer-se davant la LOU de 2001.

Les persones tancades tenien en tot moment interlocució amb l’exterior per mitjà de portaveus, que malgrat tot no va trobar voluntat de negociació per part del Rectorat ni de cap instància administrativa de la UAB, que van negar-se a dialogar i ràpidament demanaren l’aparició dels Mossos d’Esquadra per buscar una sortida forçada a la qüestió. Els agents de la policia autonòmica prengueren tot el campus, aparentment tallant-ne l’abastiment elèctric i iniciant una estratègia de desgast que, malgrat tot, no aconseguí desmoralitzar ni els i les alumnes de l’interior ni les cent cinquanta persones que els donaven suport des de l’entrada de la Facultat de Lletres.

Cap a les vuit del vespre, i davant la ferma decisió dels i les presents d’expressar lliurement les seves reivindicacions, els Mossos d’Esquadra van iniciar, sota ordre del Rector, una acarnissada càrrega policial contra estudiants que eren asseguts al terra, amb les mans alçades i entonant càntics en defensa de la universitat pública. Cínicament, tallaren el llum de tota la Facultat tres minuts abans de carregar, per impedir que els mitjans de comunicació poguessin gravar amb detall el que s’havia de succeir. La brutal actuació de la policia va deixar més d’una cinquantena de ferits per lesions de porra, i almenys tres hospitalitzats per severes contusions al cap. L’absoluta arbitrarietat i crueltat de la càrrega, completament desproporcionada i sense justificació possible, va acabar dispersant els i les presents de l’entrada de la Facultat, mentre per l’interior d’aquesta una altra dotació d’agents identificava i retenia els quaranta companys i companyes que havien iniciat la tancada.

Finalment, cap a quarts de deu, la gent de dins sortia escortada pels antiavalots, entre aplaudiments dels i les estudiants que, després de rebre la càrrega, continuaren en bloc davant la filera de Mossos d’Esquadra que impedia l’accés a l’entrada. Un cop tots foren desallotjats, finalitzà la concentració.

Davant d’aquests fets insòlits i indiscriminats, d’una actuació injustificable per part de la policia amb la connivència del Rector, l’AEP-Associació d’Estudiants Progressistes volem expressar:

  1. Considerem gravíssima l’actuació del Rector, professor Lluís Ferrer i Caubet, que davant una protesta estudiantil va córrer a demanar la presència i l’actuació contundent i immediata de la policia. Com a autoritat suprema de la Universitat Autònoma de Barcelona, és el màxim responsable de l’entrada de la policia al campus universitari i de les càrregues policials que, a petició seva, van produir-s’hi.
  2. Condemnem completament l’entrada i la posterior actuació dels Mossos d’Esquadra, que considerem criminal i absolutament desproporcionada, en atacar amb extrema violència un grup d’estudiants que restaven asseguts al terra amb les mans alçades. Recordem que la policia no entrava al campus de l’Autònoma des de la visita, el 1999, del llavors president José María Aznar, que fou declarat persona non grata a causa de la dura repressió policial que va esdevenir-se, aquell cop sense autorització per part del Rectorat. Rebutgem frontalment i sense pal·liatius la presència dels cossos policials dins la universitat, que sovint es produeix en estreta col·laboració dels serveis de seguretat propis d’aquesta.
  3. Exigim una investigació dels fets ocorreguts i la corresponent petició de responsabilitats per part de la Universitat Autònoma, dels comandaments policials i de la Conselleria d’Interior. En un país pretesament democràtic no és acceptable que les forces d’ordre apallissin el jovent que pacíficament s’organitza per a reclamar els seus drets.
  4. Defensem de forma clara i contundent la llibertat d’expressió i organització dels i les estudiants, que sota cap concepte no ha de ser coartada o reprimida per part de les institucions universitàries o governamentals. Considerem que els actuals dèficits democràtics de la universitat no poden resoldre’s per mitjà de la força i la repressió, sinó aplicant mesures de participació de l’alumnat en la presa de decisions i la gestió dels centres universitaris.
  5. Mostrem la nostra solidaritat amb totes les persones afectades per les càrregues d’ahir, entre elles diversos militants de l’AEP, i oferim tot el suport que els calgui en la seva denúncia, judicial o no, dels fets.
  6. Ens sumem a la petició de dimissió de tot l’equip de govern del Rectorat, i en especial del Rector Lluís Ferrer i Caubet, el Secretari General Rafael Grasa i el Vicerector d’Estudiants Joan Carbonell, promoguda pel Comitè de Vaga de la UAB, entenent que per honestedat i dignitat aquesta hauria d’haver-se produït en el mateix moment que la situació va desembocar en una pallissa policial sobre estudiants indefensos, i considerant que molt especialment el Rector actual no és una persona digna d’ocupar aquesta responsabilitat.
  7. Encoratgem el moviment estudiantil en general i el de la UAB en particular a continuar intel·ligentment i incansable la lluita contra la privatització de l’ensenyament públic, i a no deixar-se endur ni per la por a la repressió ni per la provocació dels cossos policials. L’assoliment d’un grau de maduresa suficient pot conduir-nos cap a la consolidació d’un moviment estudiantil fort, pacífic però combatiu, que sàpiga i pugui assolir els seus objectius.
  8. Finalment, volem recordar i fer extensiva la convocatòria per a demà dijous dia 6 de gran manifestació central a Barcelona, i de vaga en algunes facultats i campus, per a què aquesta sigui una nova demostració d’organització i de força del moviment estudiantil, que obligui les autoritats corresponents a prendre’s seriosament l’opinió de l’alumnat, i que sigui el primer pas cap a un procés de debat, participatiu i obert a tota la comunitat educativa, sobre les necessitats, deficiències i necessàries transformacions de la Universitat pública, al marge d’estratègies mercantilistes i de privatització encoberta.
Perquè l’educació és un dret i no una mercaderia,

FORA MOSSOS D’ESQUADRA DE LA UNIVERSITAT!

EL DIJOUS, SURT AL CARRER I ATURAREM BOLONYA!

Altrament coneguda com a “Llei Wert”, suposava una modificació de la LOE i va rebre moltes crítiques, ja que estava encaminada en la línia de les polítiques d’austeritat del PP i no contemplava les llengües cooficials com a assignatures que permetessin l’homologació d’estudis a nivell estatal. Incloïa els següents punts:

  • Revàlides en finalitzar cada etapa educativa, imprescindibles per aconseguir els títols de l’ESO i el Batxillerat: no superar les primeres reduiria les possibilitats de l’alumnat a la Formació Professional Bàsica (que tan sols habiliten per cursar Graus Mitjans), i no aprovar les segones impediria accedir a la universitat (una segona barrera, abans de la Selectivitat).
  • Dues opcions al quart curs de l’ESO: l’itinerari cap a Batxillerat i el de Formació Professional (i els dos requereixen haver cursat unes Matemàtiques específiques el curs anterior).
  • Mesures centralitzadores i contràries a la immersió lingüística: més importància a les assignatures troncals dissenyades pel Govern; obligatorietat de l’oferta d’ensenyaments amb el castellà com a llengua vehicular; i educació plurilingüe.
  • Formació Professional Dual.
  • Eliminació del compromís de l’Estat de garantir una plaça a un centre pública a primària, secundària i formació professional bàsica.
  • Mesures contra l’escola laica, amb valors i pública: assignatura de religió que substitueix Educació per la Ciutadania; concerts amb les escoles que segreguen per sexes; i possibilitat de construir i gestionar centres privats en sol públic.

Una de les lluites estudiantils més remarcables de la dècada. El 2012 i en plena crisi econòmica, la Generalitat apuja un 67% el preu de les matrícules universitàries. Hi ha més retallades, cosa que desemboca en l’elitització de la universitat i manca d’accés de la classe treballadora.

Una minsa proposta de beques no va servir per pal·liar la pujada (ja que les xifres indiquen que el curs 2011-2012, la xifra de matriculats de 18 anys era del 48%, mentre que cinc anys després el nombre de persones baixava fins al 43%). El moviment estudiantil es va bolcar en contra de les mesures, i cal recalcar el paper de l’ACUP i dels Consells de l’Alumnat i de l’Estudiantat.

Després d’una gran pressió, el 2016 s’aprova una moció contra la pujada, però no es reverteix. El moviment estudiantil és reprimit en les mobilitzacions (com “La pública a judici”, “Som 27 i més”, o les ocupacions de la Secretaria d’Universitats i Recerca). Finalment, la rebaixa s’aplica el 2020 després de tot el procés de la Iniciativa Legislativa Popular d’Universitats, començat el 2018.

Algunes de les grans mobilitzacions de l’última dècada (en les quals el moviment estudiantil participa activament i pren un paper important) es produeixen en reacció a esdeveniments o condicions insostenibles:

  • 2011: el 15-M té molt seguiment, sobretot a l’acampada a Plaça Catalunya. També se surt als carrers per recuperar la segona convocatòria a la UB.
  • 2012: Vagues generals del 29M i el 14D per la derogació de la reforma laboral del PP; també una vaga general educativa per reclamar la reversió de les retallades de la Generalitat en matèria d’educació.
  • 2014: suport al referèndum del 9N.
  • 2016: manifestació nocturna del 17N, el dia mundial de l’estudiant, que es consolida com la primera de les grans després del cicle de Bolonya.
  • 2017: mobilitzacions per l’1O i, sobretot, la vaga general del 3O.
  • 2019: tardor marcada per les accions contra la sentència del “procés”, traduïda al món estudiantil amb el referent de l’acampada de Plaça Universitat.
  • 2020: després que les restriccions marcades per la pandèmia s’alleugerissin, el 21O va haver-hi una jornada de mobilitzacions per protestar contra les afectacions de la gestió de la crisi sanitària a les universitats, i l’educació en general.

Per comprendre el panorama actual del moviment estudiantil, cal ser conscients de l’entramat d’organitzacions que en participen. Com a organitzacions de base, trobem els sindicats, les associacions i les assemblees, aquestes darreres molt vinculades a les realitats particulars dels centres i territoris.

Pel que fa a les assemblees, s’ha arribat a tenir dos nivells de coordinadores d’assemblees (en l’àmbit d’UB, UAB, UPC i UPF): històricament, la Coordinadora d’Assemblees de Facultat (CAF, de la UAB) i Coordinadora Diagonal Campus Diagonal Sud (UB), han estat i segueixen sent referents; en un segon nivell, actualment la Coordinadora d’Assemblees Interuniversitària (CAI) actua més enllà de cada institució.

Les organitzacions com la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (ara PUDUP, amb “U” d’”Unitària”) ha servit com a marc comú per als diferents agents de l’ensenyament superior. En diferents èpoques, el model d’organització oscil·la entre purament estudiantil i global, amb professorat i pas.

D’altra banda, els sindicats d’estudiants solen representar i actuar entorn d’un programa i una proposta política determinada. De la mateixa manera que el professorat pot intervenir o no en l’organització més assembleària, la relació entre sindicats i assemblees (i el fet que hi hagi més activitat en un lloc o un altre) condiciona les accions i mobilitzacions del moviment estudiantil en grans termes.

Com a principals sindicats d’esquerres trobem: l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC, formada el 1983), l’Associació d’Estudiants Progressistes (AEP, registrada el 1992 a partir l’ACE principalment, amb algunes militants de l’AJEC i altres agrupacions locals), el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC, creat el 2006 a partir de l’Alternativa Estel i la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans) i el Front d’Estudiants (fundat el 2014, a partir de membres de l’AEP i altres organitzacions).

Però l’activitat del moviment estudiantil fora de les institucions no es limita a això: hi ha associacions i organitzacions que treballen en aspectes particulars des de l’òptica de ser estudiants, com l’Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut (AECS), Sin Vergüenza (SinVer), Fridays for Future (F4F), i moltes altres associacions locals i de facultat.

Trobem diferents espais més institucionals on el moviment estudiantil participa:
  • Representació de l’estudiantat a les universitats: claustres, juntes de facultat i consells de grau. Les llistes poden configurar-se a partir de sindicats, d’assemblees o de manera independent, i pot tractar-se amb sistemes representatius (UB) o delegatius (UPC). Cal fer una menció especial als Consell de l’Alumnat/Estudiantat.
  • -Coordinació interuniversitària: espais com el Consell de l’Estudiantat de les Universitats Catalanes (CEUCAT) o el Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC). En un nivell més ampli trobem el Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE).
  • -Coordinació amb altres sectors de la societat: com el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) o el Consell de la Joventut de Barcelona (CJB), que permeten el diàleg i la participació en espais institucionals més propers a les institucions generals (com la Comissió de Joventut del Parlament).

L’AEP és l’associació d’estudiants que té com a prioritats l’assoliment d’un ensenyament veritablement públic, la millora de les condicions d’estudi en els centres i la potenciació d’activitats socioculturals que fomentin el pensament crític.

L’Associació d’Estudiants Progressistes, plural en la seva composició, agrupa unitàriament estudiants d’esquerres de les diferents universitats i centres de secundària de tot Catalunya. També estem oberts a la participació de totes aquelles persones que, tot i voler estudiar, no han pogut fer-ho per diferents raons: recursos insuficients, selectivitat, permanència...

Ensenyament públic, de qualitat i gratuït!

La universitat no només ha de formar professionals, sinó que ha de contribuir, amb la transmissió crítica i integral del coneixement, a la plena realització personal. És per això que defensem el dret de tothom a accedir de manera lliure a l’educació com a condició necessària d’una real igualtat d’oportunitats.

Per fer possible aquests drets, l’ensenyament públic ha de tenir un major finançament públic. Un finançament que tendeixi a l’abolició de l’actual sistema de taxes, que proporcioni un nou sistema de beques sense exclusions (augment de les actuals beques, beques-salari, ajuts per transport...) i que contribueixi a garantir la bona qualitat de l’ensenyament dotant-lo d’una suficient inversió en infraestructures, equipaments, serveis, etc.

Consulta el nostre Model de transformació de la universitat

Contribuïm a la defensa dels drets dels i les estudiants.

Com a organització sindical, defensem els drets dels i les estudiants (normativa d’exàmens, permanència, règim electoral) tant des de la mobilització, com des de les institucions. Alhora, des d’una perspectiva progressista, lluitem per conquerir drets encara no reconeguts als estudiants (representativitat més equitativa, afavorir la compaginació de treball i estudi ...).

Transformant la societat...

Ni els estudiants deixem de ser ciutadans, ni la universitat és una illa dins la societat, és per això que veiem les millores en l’ensenyament com un element fonamental per a la construcció d’una societat més justa i igualitària. A més, creiem que el conjunt de la comunitat universitària s’ha d’implicar en els conflictes que sorgeixen a la societat; en aquest sentit, creiem important difondre i incidir en la resolució d’aquestes problemàtiques solidaritzant-nos d’una manera activa amb la resta de teixit associatiu que sintonitzi amb les nostres aspiracions de millora de la societat.

Per aconseguir tot això, cal una bona coordinació amb la resta del moviment estudiantil, així com participar de la necessària tendència cap a la unitat de tot aquest moviment, sense deixar de banda les profitoses col·laboracions amb altres organitzacions de dins i fora de la comunitat educativa. En l’aportació que fem a l’assoliment dels nostres objectius ens valem dels següents mitjans:

Informació

El fluxe d’informació entre els i les estudiants i entre els diferents grups de la comunitat educativa és essencial per aconseguir un ensenyament realment democràtic i participatiu. És per això que a l’AEP apostem per fomentar la divulgació de les agressions que pateix l’ensenyament i de les possibles solucions que es proposin, ja sigui mitjançant assemblees obertes a tothom, o bé fent ús d’altres mecanismes de difusió, com ara internet, cartells o la publicació periòdica de la nostra revista: “El Queixal”.

Mobilitzem

Vagues, manifestacions, tancades… són -a més d’un element de pressió directa a les institucions- un mitjà de difusió social de les agressions que actualment pateix l’ensenyament. Pensem que la organització de qualsevol mobilització ha de ser tant democràtica i participativa com les idees que en aquesta s’hi defensen. En aquesta línia, creiem que l’organització assembleària és un dels principals mecanismes per garantir aquesta democràcia participativa.

Estem a les institucions

De manera paral·lela a la mobilització, intentem fer pressió en els òrgans gestors de les universitats i altres centres educatius, aprofundint tant com podem en la democràcia i la transparència. La presència en aquests òrgans també és una de les vies més útils per disposar d’informació sobre temes d’interès per als i les estudiants. Pensem que els i les estudiants hem de tenir veu i vot a les institucions, això passa per millorar l’actual percentatge de representació estudiantil.

Fomentem la cultura i el debat

Des de l’AEP considerem necessari fer ressò i difusió d’altres temes d’importància social entre la comunitat educativa. A través de conferències, vídeo-fòrums, exposicions, etc. difonem i debatem sobre el respecte al medi ambient, la igualtat de la dona, la pau, el caràcter català i cosmopolita de la universitat, el mestissatge, etc.

Pots llegir més sobre els primers anys de l’AEP o sobre el moviment estudiantil pitjant els enllaços.