La convergència europea és un llarg procés
iniciat el 1999 amb la Declaració Conjunta dels Ministres Europeus d’Educació
a Bolonya, que en els pròxims anys suposarà la reestructuració
dels sistemes europeus d’ensenyament superior dels països d’arreu
d’Europa. Sembla que les institucions, tant governamentals com universitàries,
estiguin poc interessades a explicar-ne els detalls i a promoure’n un
debat. Per això, l’’AEP hem elaborat aquest díptic
informatiu, per aclarir els dubtes de tots aquells que ens preocupem per la
salut de la Universitat Pública.
A principis del 2003 el “Ministerio de Educación”
va publicar el Document Marc que anunciava el procés de convergència,
i a finals del mateix any ja van aparèixer els primers reials decrets
(ECTS, Suplement al títol...). El canvi de govern, però, va retardar
l’aprovació dels reials decrets realment importants (reestructuració
dels estudis universitaris), que es preveu per a principis del 2005. A les universitats
catalanes, el curs 2004-05 és el primer en que s’ofereixen, com
a prova pilot, algunes carreres amb el format de grau i amb el nou mètode
docent. El 2010 és la data límit per la integració total
al nou sistema.
El sistema de crèdits ECTS és una de les eines
fonamentals per a la implantació de la Convergència Europea. Aquests
tindran en compte, a més de les hores lectives, les dedicades a l’estudi,
treballs, seminaris... Un crèdit equivaldrà a 25-30h de treball
(abans 10h), això suposarà una dedicació gairebé
total de l’estudiant, fent més difícil de compaginar feina
i estudis.
La Convergència Europea comportarà l’adopció
d’un nou sistema de titulacions universitàries, que constarà
d’un primer nivell de Grau i d’un segon de Post-grau, que englobarà
els estudis de Màster i de Doctorat. El primer tindrà 180 o 240
crèdits ECTS (3 o 4 anys) de caràcter generalista, i que tindrà
fins al 75% dels continguts fixats per l’administració estatal.
L’especialització i aprofundiment, per tant, es veuran relegats
als Màsters, que tindran 60 o 120 crèdits ECTS (1 o 2 anys) de
formació més avançada, i seran imprescindibles per als
estudis de Doctorat.
Malgrat ser la formació a l’estranger un dels
principal motius del procés de convergència, no es fa esment enlloc
de cap augment de les beques de mobilitat, ni de millores en el serveis de llengües
de les universitats. És vergonyós que les beques Erasmus siguin
tan poques i tan minses (100 euros mensuals), i que les escoles d’idiomes
de les universitats tinguin preus d’entre 600 i 700 euros anuals. Així
només uns pocs privilegiats podran gaudir d’aquesta mobilitat europea
...
El punt més preocupant d’aquestes reformes és
que ningú menciona qui n’assumirà els costos. L’augment
de Post-graus i el nou mètode docent, que preveu una disminució
de la ratio alumnes/professors, faran necessària una substancial contractació
de nous professors. L’augment de seminaris, classes pràctiques
o de laboratori, i més treballs en general, provocarà una major
despesa en infraestructures i recursos de tot tipus (ordinadors, laboratoris,
projectors...). La pretesa mobilitat d’estudiants només serà
possible amb un canvi radical en la política de beques, així com
una millora en l’oferta d’ensenyament de llengües, no només
estrangeres, si no també de català, per impedir que l’augment
d’estudiants estrangers debiliti encara més la ja precària
situació del català a les aules.
Per tot això, és necessari que la convergència europea
vagi acompanyada d’un augment en els pressupostos. Si no les universitats
es veuran obligades a permetre l’entrada de capital privat o a augmentar
considerablement les taxes.
Si llegim atentament la Declaració de Bolonya veiem que el motiu principal del procés de convergència és “incrementar la competitivitat del sistema europeu d’educació” i fer que “adquireixi un grau d’atracció mundial”; com si d’una empresa es tractés ...
A això se li han de sumar les amenaces que l’educació
rep de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) que, a través
de l’Acord General sobre Comerç i Serveis (AGCS), pretén
privatitzar els pocs serveis encara garantits per l’estat: energia, salut,
cultura, educació. Així les empreses podran invertir en educació,
i les decisions es prendran segons criteris mercantilistes. L’AGCS preveu
dures sancions a aquells països que donin suport econòmic a les
universitats, ja que serà considerat competència deslleial...
i tot això està previst per al 2010, curiosament l’any que
finalitzarà la convergència europea.
La LOU i la Convergència Europea són coses diferents; la LOU s’encarrega
de legislar el sistema universitari i la seva organització, i la Convergència
Europea s’ocupa del mètode docent i l’estructura de les titulacions.
De totes maneres estan interrelacionades, ja que la LOU ja contemplava en el
seu text l’aplicació de la Convergència Europea. I es que
per un bon funcionament de la docència cal també un bon funcionament
de la universitat en general. Per això, hem de reclamar la redacció
d’una nova llei d’universitats que permeti una Convergència
Europea destinada a fomentar la Universitat Pública.