Hem crescut en plena crisis econòmica, rodejats de retallades, pèrdues de drets i polítiques d’austeritat. Ens diuen que ara, que han passat 10 anys, ja s’ha acabat: l’economia s’ha recuperat. Però per a qui s’ha recuperat? Nosaltres sabem que no hem sortit d’ella, que la precarietat s’ha convertit norma, que els abusos econòmics a les universitats, als lloguers, als transports, sembla que només els veiem les que els patim. Sabem que ens tocarà viure pitjor del que ho han fet els nostre pares i mares.
Desinversió, precarietat laboral, segregació i abandonament. L’educació ha estat un dels serveis més afectats per les polítiques d’austeritat. A menys professorat, més alumnes a les aules; a menys beques, més cars els preus del crèdit. Hem hipotecat la nostra educació a la intervenció del mercat i hem fet de la presència d’empreses, bancs i agents financers una falsa necessitat. Així, l’educació pública s’ha topat amb processos de privatització i elitització que culminen amb l’expulsió de centenars d’estudiants de la classe treballadora dels nostres centres d’estudis. Les universitats i els centres de formació professional es troben amb uns preus elevats que en dificulten l’accés, amb unes pràctiques externes sense remuneracions on l’estudiant es converteix en mà d’obra gratuïta, i amb unes dinàmiques avaluatives que fan impossible combinar estudiar i treballar. I si avances cap a una carrera acadèmica i d’investigació, trobes la precarietat dels contractes per doctorands.
A més, aquesta política ha torbat complicitat amb les reformes laborals. Cada dia, les joves hem de fer front a una extrema precarització en el món laboral: condicions nefastes, eterna temporalitat, l’obligatorietat del fals autònom, … No podem construir un pla de vida i és una odissea plantejar si ens volem emancipar. Aquesta realitat se sumen la inexistència de parcs públics d’habitatge, les conseqüències de la turistificació i la gentrificació dels nostres barris i pobles, i els milers de desnonaments invisibles que succeeixen diariament davant de preus de lloguer impossibles.
Cada una d’aquestes realitats que ens travessa ens porta a lluitar diàriament, ens porta a treballar per transformar radicalment la societat i els sistema en què vivim. Lluitem per assolit un sistema educatiu, en totes les seves etapes, veritablement públic, gratuït i de qualitat. Un sistema que posi la sostenibilitat de la vida al centre, que tingui com a màxima el foment de l’esperit crític i l’aprenentatge de les estudiants, i no la seva preparació per a un món laboral precaritzat. Un que no deixi a les empreses dictar els plans d’estudis i lucrar-se de l’educació pública, tenint com a conseqüència la seva privatització i elitització. Lluitem perquè treballar no sigui una obligatorietat per aquelles que volen continuar amb els seus estudis universitaris o superiors, i perquè fer-ho no sigui una odissea. Lluitem perquè ser jove no sigui sinònim de precarietat. Per poder establir plans de vida estables i no haver de mirar al futur amb la incògnita de no saber si podrem arribar-hi.
S’apropen temps difícils, les contradiccions engendrades per l’actual sistema capitalista han suposat un empitjorament de les condicions laborals i de vida de la classe treballadora. Per això, aquest dimecres, Dia de Internacional de les Treballadores, sortirem, com cada any, als carrers a demostrar que aquests són nostres. Perquè volem avançar i volem un futur amb esperança sense que aquest estigui marcat pel nostre gènere, identitat o orientació sexual, ètnia o classe.
LLUITEM CADA DIA PER UN NOU HORITZÓ PER A LES ESTUDIANTS TREBALLADORES. LLUITEM CADA DIA PER LA PÚBLICA. ENS VEIEM EL DIMECRES 1 DE MAIG A LES 17:30 AL PARC DE LES TRES XEMENEIES!.
