L’accés a la universitat no és igual per a tothom. El sistema universitari català ha evolucionat i ha canviat la seva forma de ser: l’impacte de la crisi econòmica, l’aplicació del Pla Bolonya i l’augment dels preus han suposat un canvi en la mentalitat i estil de vida de l’estudiant. Havent aconseguit que les filles d’obreres i obrers entréssim a les universitats, ara el moviment estudiantil lluita per mantenir-nos, a contracorrent.

Els últims anys hem vist com companyes fan malabars diaris per compaginar feina i estudis, com companyes són vistes des de l’Administració com part de famílies d’altes rendes mentre els pares escullen quin fill va a la universitat, com companyes lluiten diàriament per poder continuar els seus estudis, i hem vist com companyes s’han vist obligades a marxar, abandonar o oblidar les ganes de continuar formant-se a la universitat. I totes aquestes situacions tenen una mateixa explicació: el model de preus, taxes i beques.

Davant d’un sistema universitari que se sustenta sobre les unitats familiars -aquelles que assumeixen la majoria de les despeses de la vida universitària, des del cost de la matrícula a les despeses de transport, habitatge, alimentació, etc -, els cicles econòmics han sacsejat la seva situació. Mentrestant, l’aplicació final del Pla Bolonya donava peu a una major mercantilització de l’educació i marcava l’inici d’un procés de privatització, i com que semblava poc s’hi va sumar l’aprovació d’un augment desmesurat dels preus de les matrícules universitàries el curs 2011-2012. Aquest augment justificat per la creació d’un sistema de tarificació progressiva en funció de renda de la unitat familiar, va suposar el disseny d’un sistema de tarificació no-representatiu de la societat catalana: un 70% de les estudiants catalanes es considerada família amb altes rendes. L’efecte de la crisis sumant les reformes i pujades de preus no va ser acompanyat per un augment de les beques, provocant una major desigualtat en l’accés a la universitat i una precarització de les estudiants que s’han vist forçades, molts cops, a compaginar la carrera amb una feina per tal de mantenir-se.

Som les que més paguem de tot l’Estat espanyol, i sí: és una decisió política. El sistema de beques Equitat que promou la Generalitat de Catalunya no es més que la minoració del preu del crèdit en funció del tram de renda de l’estudiant, el qual es basa en un model pervers que no representa la realitat socioeconòmica catalana. La beca General del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, a més a més, garanteix que el sector de l’estudiantat amb majors dificultats econòmiques pugui tenir la matrícula gratuïta i una quantia addicional en cas de que tingui bons resultats acadèmics i es dediqui en exclusiva a la universitat. Ambdues beques es cobren un cop s’ha pagat prèviament la matrícula i de manera indirecta, fet pervers i que només cobreix al 30% de les estudiants. Som nosaltres, les estudiants, i les nostres famílies les que hem de realitzar un sobre-esforç econòmic, sobretot per costejar les despeses que comporta viure i estudiar: els costos de la residència durant el curs, el transport i l’alimentació, entre d’altres, són assumits per les famílies i són escasses -per no dir nul·les- les opcions que una beca cobreixi aquests imports actualment.

Queda clar que és necessari replantejar el model de preus, taxes i beques per tal d’assolir un sistema universitari més equitatiu i igualitari, i estem segures que la universitat gratuïta seria la millor manera per garantir l’accés universal amb independència de la renda. L’educació ha de ser gratuïta com a dret humà que és i cal actuar sempre per a disminuir l’efecte de classe social en totes les etapes educatives. I entenent que la gratuïtat no s’assoleix d’un dia per l’altra, és fonamental treballar per assolir rebaixes del preu, com la del 30% que durant el curs 2016-2017 hem reclamat des de tots els espais de representació de les estudiants, i introduir beques que puguin cobrir les necessitats de mobilitat, habitatge i alimentació a aquelles que no hi poden fer front, les quals no han de ser necessàriament monetàries. Cal tornar a introduir el concepte de beques en espècie: títol de transport gratuït per les estudiants que no poden assumir aquest cost, disposar d’un banc d’habitatges de propietat pública pels que no puguin costejar-lo, reobrir menjadors universitaris a preus populars, etc.

Necessitem una universitat on totes tinguem cabuda, on no se’ns discrimini ni per motius de classe, i que sigui representativa de la pluralitat de la societat catalana. I la feina no queda aquí, hem de ser capaces de reconstruir el pont entre les dues primeres etapes dels estudis universitaris, trencant amb les dinàmiques de mercat instal·lades i que impossibiliten l’assumpció total la carrera universitària (grau+màster). El canvi passa per escoltar-nos entre nosaltres, entre les estudiants, i ser capaces de construir un decret de preus popular.