És un fet que vivim en una societat masclista i, malauradament, la mort del patriarcat no és propera. La lluita contra la violència masclista és responsabilitat de totes i tots, callar, no lluitar, ens en fa còmplices i copartícips. És per això que denunciem la perversió del sistema educatiu i universitari en matèria de gènere: la seva passivitat davant la violència en els centres buida els nostres drets de contingut.
Quan parlem de violència hem de tenir en compte que n’hi ha de diferents tipus. Una primera divisió és la que fem entre la violència invisibilitzada, com els comentaris masclistes, i l’explícita, com l’assetjament o l’abús. També podem ser discriminades de manera activa, actuant d’acord als cànons del què entenem per violència, o de forma passiva al no reaccionar contra aquesta quan l’observem. A les aules, trobem totes aquestes violències: més de la meitat d’estudiants de les universitats catalanes n’han viscut alguna i moltes d’elles no eren conscients que les universitats tenen unitats especials d’acció.
La prevenció és necessària però sense eines per combatre l’acció és insuficient. Cal reformular el sistema actual de protecció a la víctima de violència masclista que lluny de protegir-la, l’estigmatitza.
Segons la Llei 5/2008, del dret de les dones a eradicar la violència masclista, les universitats catalanes han d’assegurar per una banda que les estudiants tenen a la seva disposició protocols d’actuació contra aquesta violència i per l’altra que els plans docents inclouran programes de formació específica al respecte. El problema, però, és que aquests protocols són ineficaços. No protegeixen a la víctima, l’estigmatitzen com a tal i no li ofereixen cap garantia. Per altra banda, estan definits tan vagament que poden ser merament enunciatius, com és el cas del protocol de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ni tan sols preveu sancions ni mesures reparadores o preventives. Declarar drets buits de contingut només serveix per atorgar-te el carnet de feminista.
Cada estudiant de cada universitat catalana coneix algun cas: sigui d’assetjament o d’agressió per part d’un professor, sigui de dir a les alumnes com vestir o fer comentaris fora de lloc. La impunitat del professorat és una realitat. Hem de trencar amb aquesta normalització, hem de trencar el silenci de les universitats. Només així podrem abordar el debat sobre els protocols i caminar cap a un sistema de prevenció i protecció amb una eficàcia real.
Però hi ha vida més enllà de la institució. Trobem grups i associacions dins l’àmbit estudiantil que han estat capaces d’auto-organitzar-se i donar resposta, de participar activament i conscienciar: assemblees de facultat, grups de dones, trans i lesbianes, i incloses les xarxes de víctimes de violència de gènere a les universitats catalanes. Perquè és fonamental entendre que les estudiants dones també tenim dret anar a la universitat, perquè és fonamental poder estudiar sense patir per la nostra integritat física i psicològica.
Cal que l’Estat, la Generalitat i les universitat preguin partit, i això implica desenvolupar la normativa vigent i apostar per un model coeducatiu, capaç de trencar els rols de gènere i les dinàmiques de violència que trobem en el nostre entorn.
