L’especulació, l’assetjament immobiliari, la desregulació del lloguer i els processos de gentrificació, entre molts altres conceptes, formen part de la vida estudiantil. Ens afecten directament i veiem com cada cop tenim més dificultat per accedir a lloguers a preus raonables, i això ens dificulta més l’accés a l’educació universitària i ens fa que sigui missió impossible emancipar-nos. I aquest problema no és només nostra, les estudiants com el conjunt de la societat veiem impossibilitat un dret bàsic: és un problema sistèmic.
En els últims anys hem vist com ha augmentat el preu del lloguer a les grans ciutats catalanes i com la manca de regulació específica ha donat empara a pràctiques especulatives i a la desviació d’habitatges residencials a lloguers turístics. Aquesta situació s’ha vist desbordada per la no existència d’un topall màxim en el preu del lloguer i la demanda de requisits inversemblants, els quals impossibiliten més l’accés a l’habitatge de les estudiants i comporten una realitat de completa indefensió com a llogateres. El lliure mercat ha provocat una crisi del model de viure i estudiar a la ciutat.
L’estatus de les residències és ambigú i opac. Les universitats catalanes disposen de col·legis majors a través dels quals l’administració universitària pot promoure l’existència d’un habitatge digne per les estudiants, sigui mitjançant contractes privats o públics. Sovint, però, s’ha triat per una vessant privada i s’ha incentivat la realització de convenis amb empreses privades d’allotjament com RESA, que actua com un portal de parc d’habitatges. Aquelles estudiants que ens hem de traslladar prop dels centres d’estudis acostumem a cercar-ne inicialment, però l’accés és limitat tant pels elevats preus no assumibles per a persones amb baix nivell de renda com pels requisits de nota i/o ubicació. Les residències d’estudiants no són una solució, formen part del problema. I això, sembla que no s’entengui i les universitats com la Universitat de Barcelona continuen apostant per la seva construcció i cessió generant un monopoli de gestió gràcies als contractes públics de col·laboració: continuen deixant que el mercat ens dicti l’oferta davant la necessitat.
Aquesta situació de desigualtat l’hem d’eliminar. Viure i estudiar a la ciutat no ha de ser un impossible, ha de ser una realitat efectiva. I això passa per aplica mesures com la millora i ampliació d’un parc públic d’habitatges a preus raonables que facilitin l’accés a l’habitatge a les estudiants, com la creació d’un índex de referència de preus màxims pels lloguers que acabi amb la bombolla especulativa. Aquest canvis són assumibles i no passen per la construcció d’obra nova, podem transformar pisos buits en parcs públics de lloguer: mai entendrem que hi hagi pisos buits i persones sense pis. Cal treballar per a posar fi a qualsevol discriminació de classe que suposi que l’estudiant no pugui cursar els seus estudis, l’Administració ha de ser capaç de donar resposta.
