A partir del curs 2010-2011 s’ha partit una caiguda en picat en les plantilles universitàries: en els últims cursos els efectius docents i investigadors s’han reduït vora un 23%. Aquesta caiguda es deu a les mesures d’austeritat imposades des del Ministeri d’Hisenda, que feien que de cada 10 docents permanents que es jubilaven només un era substituït. Des de l’any passat, la taxa de reposició torna a ser del 100% a tota Espanya però a Catalunya, el pla Serra-Húnter per la contractació de professors universitaris, ha fet que es fixi al 50%. La no-reposició d’aquestes vacants ha suposat que professors i joves investigadors s’hagin vist obligats a deixar la universitat, fent present una desmotivació alarmant.
La no-reposició ens porta a una progressiva disminució de la presència de personal docent i investigador jove, i un progressiu envelliment de la plantilla preocupant. El 66% dels docents i investigadors de les universitats catalanes tenen ja entre 45 i 65 anys i un 36%, més d’un terç, són majors de 55. Un exemple és la UB, on la mitjana d’edat del professorat titular és de 58 anys. Alhora, aquest envelliment també es comença a produir en les plantilles de personal d’administració i serveis.
Davant d’aquesta situació, es pot produir una reducció de la qualitat de la universitat catalana. No només en l’àmbit de la recerca, sinó també en la docència: que molts cops es resisteix a aplicar nous mètodes d’ensenyança. Per tant, és evident que cal una renovació de les plantilles universitàries i que aquesta vindrà acompanyada de canvis tant en les formes d’ensenyar com de l’oferta de titulacions, per ajustar la universitat a les professions que encara no existeixen.
Els processos de reducció i envelliment de personal han dut a un canvi en la constitució de les plantilles, la figura del professor funcionari representa només un 37% al llarg del període 2004-2015. Per tant, veiem que ha augmentat la temporalitat dels contractes. Segons el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, a les universitats catalanes hi ha un 47,2% de plantilla estable, del qual un 41,3% són dones i un 51,3% homes. Això fa que es superi àmpliament el percentatge màxim permès de PDI temporal, que és el 40% del total del personal docent i investigador. Les retallades en professorat associat, en personal ajudant i en personal lector són els motius que expliquen els canvis.
Aquests canvis en la fisonomia del personal causen efectes en la dedicació: l’augment de contractes a temps parcial ha fet saltar les alarmes a la Sindicatura de Comptes de Catalunya. S’han pervertit les figures de professor associat i visitant, i això ha obert la porta a institucionalitzar la precarietat a les universitats. El percentatge de professor associats és d’un 40%, una xifra que si observem la dedicació a temps complet que moltes assumeixen, equival al pes del 30% del professorat d’acord amb dades de la Secretaria d’Universitats i Recerca.
I sí, això també genere efectes en les retribucions. Mentre les ràtios d’estudiant per professor han anat en augment, les retribucions han anat reduint-se tant que a dia d’avui es situen a nivell dels anys 80. D’acord amb l’informe de l’Observatori del Sistema Universitari, El professorat universitari a Catalunya, el conjunt de catedràtics van cobrar el 2015, en mitjana, un 77,5% del que, segons el sistema retributiu aprovat el 1991, es considerat ajustat assignar-los. Lògicament, en la resta de categories s’ha reproduït el fenomen com els professors titulars, que cobren un 73% del salari considerat just assignar-los.
Les formes perverses de contractació i la situació salarial decreixent sovint han estat explicades com una conseqüència més de la crisi econòmica, però el procés de normalització de la precarietat dins de les universitats catalanes demostra cap el model universitari que avancem. Se’n mostra una universitat de mercat, amb menys funcionaris i amb plantilles més inestables, on proliferen els contractes de baixa retribució i durada –ho demostren l’increment de falsos associats i el canvi de tendència en els contractes pre-doctorals. Això trenca el model social de la universitat i camina cap a la concepció de l’educació com a inversió i del docent com a cadena de transmissió, subjecte als interessos econòmics del moment.