Una de les conseqüències més palpables de l’ implantació del Pla Bolonya és la de tractar a l’estudiant universitari com si encara estigués al institut. És curiós com es ficava molt de èmfasis en l’autonomia de l’estudiant a l’hora de defensa aquest pla quan, tant en la pràctica com en la teoria, era totalment al contrari. L’obligació d’assistir als seminaris (sota pena de suspendre l’assignatura), l’excessiva carga de treball (que impedeix conciliar la vida laboral i la vida d’estudiant; hem de dedicar-nos a temps complert al estudi), el tutor de seguiment durant tota la carrera i la infravaloració del títol de grau ens permeten deduir que, ara per ara, la universitat es només una extensió del batxillerat. De fet, el que abans representava una llicenciatura (tant de nivell com de reconeixement) avui en dia només es pot equipara a grau i posgrau (o màster).

 

A la nostre universitat, això encara està més intensificat. Sempre hem tingut la fama de tenir un sistema molt paternalista (la UPF va ser de les més fervents defensores del Pla Bolonya) i, actualment, poques diferències podem trobar amb el tracte rebut a un institut qualsevol. En el nostre D.N.I. pot ficar que som majors d’edat però no ens enganyem, no ens estan preparant per la vida real (sort que hi ha pràctiques obligatòries, a quart o tercer curs, que serà el únic moment que podrem veure com funciona la vida real).

 

Si a tot això li afegim l’augment de les taxes, l’elitització subsegüent, el projecte de fer del claustre un òrgan consultiu i l’eradicació del paper crític de la universitat ens acabem trobant que la universitat s’està convertint en una bombolla bastant snob, desconnectada de la realitat i que impedeix que l’alumne pugui créixer i madurar. Que estan a la universitat encara necessitis un tutor que et guiï i t’orienti es bastant clarificador de tot això. Per desintoxicar-nos dels líders, de la verticalitat, de les estructures de poder i dependència, és un imperatiu autogestionar-se des de la universitat, recuperar les nostres vides. Abans, amb la llicenciatura, l’autonomia del estudiant estava molt més assegurada i t’obligava a aprendre des de els 18 anys a gestionar-te el temps, a viure de forma més independent. Hi havia temps per participar a la vida estudiantil, per ser un ciutadà crític (en comptes de domesticar-te), per treballar i, per sobre de tot, per aprendre a afrontar la vida real.

 

Potser aquestes reflexions és troben fora de lloc i ja han donat per suposat que tots hem de tenir un grau i que l’educació superior comença realment en el màster o posgrau. D’aquesta forma s’afegeix un filtre més a la mobilitat social  i s’asseguraran els privilegis de classe.