Josep Ferrer (ex-rector de la Universitat Politècnica de Catalunya) 

 

La perspectiva d’un nou estat dona la oportunitat a la generació jove de

repensar el model universitari català. Abans de debatre cóm ha de

funcionar aquesta universitat, cal reflexionar sobre quins han de ser els

seus objectius, en el marc del model social que volem bastir.

En les darreres dècades la universitat pública ha fet un salt extraordinari, que li

ha permès homologar-se amb les del nostre entorn europeu. Tanmateix, les

noves demandes socials requereixen una “segona transició” cap una universitat

que sigui, no només una institució acadèmica de qualitat, sinó també un

agent de desenvolupament social i econòmic. Una universitat que no només

creï i difongui coneixement, sinó que es corresponsabilitzi del seu ús per tal que

redundi en benestar de la ciutadania. Una universitat que equilibri la autonomia

universitària i el compromís social.

Un sistema universitari articulat

La perspectiva de construir un nou estat obre un escenari especialment

adequat per repensar el nostre model universitari, bastint un sistema

autènticament articulat, on no prevalgui el campi qui pugui de cada agent, sinó

un projecte coordinat i complet. Un sistema basat en la complementarietat i la

cooperació, més que no pas en el recel i la competència. On , per exemple,

s’abandoni la idea d’una segona Escola d’Agronomia, i en canvi se’n promogui

una d’Enginyeria Naval (probablement no pas de grans vaixells, sinó

d’embarcacions de lleure i pesca, de plataformes offshore,…).

Quantitativament, Catalunya té la mida justa: prou gran per poder abastar la

major part de disciplines i prou petita per evitar duplicacions. Més difícil seria

aquest encaix en el marc de l‘estat espanyol, on de fet coexisteixen diversos

subsistemes universitaris, molt heterogenis. Qualitativament disposem d’una

base acadèmica sòlida i d’un entorn socioeconòmic prou dinàmic,

circumstàncies que tampoc poden generalitzar-se al conjunt del territori

espanyol.

 

Tenim doncs la oportunitat de dissenyar mapes de docència, de recerca i de

transferència, que contemplin tant la dimensió acadèmica, com les demandes

del sector productiu i les necessitats socials, incloent especialment la igualtat

d’oportunitats i l’equilibri territorial. Mapes que responguin no només a les

disponibilitats i necessitats actuals, sinó també als previsibles eixos estratègics

de desenvolupament (logística, …).

Un model social basat en el coneixement

Un pas previ seria confirmar que el coneixement ha de ser una de les bases

definitòries del nou estat. Un model basat en la creació i l’ús del coneixement, sempre al servei i a l’abast de tota la societat. No pas un coneixement

concentrat en unes poques mans , que pugui esdevenir una nova arma de

dominació, sinó un coneixement socialitzat, com eina de desenvolupament

individual i col·lectiu.

Així, caldria apuntar cap a la universalització de l’educació professional i/o

universitària, ampliant-la a tota la cohort juvenil, prolongant-la al llarg de la vida

i possibilitant l’accés al doctorat i a l’exercici professional vinculat a la R+D. A la

tradicional recerca guiada per la curiositat científica, caldria afegir la vinculada

als problemes concrets de la ciutadania, i en particular a la transformació del

teixit productiu. La transferència no s’hauria de limitar a la malnomenada

“valorització” del coneixement, sinó també a aplicacions no directament

comercialitzables o de rendibilitat no pas immediata.

Igualment, la universitat hauria de recuperar un paper actiu en els debats

socials, proveint el rigor i les bases científiques a l’hora de decidir entre les

diferents opcions. Bases que actualment no son prou presents en múltiples

àmbits, des de la unitat de la llengua catalana fins als problemes hidrològics.

En particular, la universitat hauria de ser de nou bastió en la defensa dels

valors d’igualtat i equitat, alhora que de treball i esforç.

Es a partir d’aquestes bases, i havent definit els nostres objectius, quan podrem

abordar aspectes més concrets com ara el finançament, les taxes o la

governança, que sovint es debaten sense abans determinar cap a on anem. No

té sentit discutir el “cóm ho farem” si prèviament no hem precisat el “què

volem”.

Una tasca col·lectiva per a una nova generació

La perspectiva d’una nova estructura política ens permet abordar-ho sense

tantes cotilles ni condicionants previs. Però sobre tot ens permet abordar-ho

amb la il·lusió d’una tasca col·lectiva, en la qual tota la societat civil i molt

especialment la comunitat universitària és cridada a participar.

Fracassarem si deixem el tema exclusivament en mans de presumptes experts,

o si ens limitem a seguir les tendències hegemòniques.

Històricament els grans debats sobre la universitat catalana han estat

emmarcats en transformacions polítiques profundes: la Mancomunitat, la

segona República, el final de la dictadura franquista. En tots el casos han estat

oberts i participatius. Així, el model construït en les darreres dècades és en

bona part fruit dels moviments de base (estudiantils, de “penenes”,…) d’una

generació ara en edat de jubilació.

Es el torn d’una nova generació. D’una generació que no accepta ser víctima

d’una crisi que no ha creat i que assumeix la responsabilitat de reinventar el

nostre sistema universitari, com aportació a la transformació del nostre país

en un nou estat.