Error: Only up to 6 modules are supported in this layout. If you need more add your own layout.

UN NOU MODEL D’UNIVERSITAT PER A UN NOU ESTAT

Written by aep on . Posted in Comunicats

Josep Ferrer (ex-rector de la Universitat Politècnica de Catalunya)    La perspectiva d’un nou estat dona la oportunitat a la generació jove de repensar el model universitari català. Abans de debatre cóm ha de funcionar aquesta universitat, cal reflexionar sobre quins han de ser els seus objectius, en el marc del model social que volem bastir. En les darreres dècades la universitat pública ha fet un salt extraordinari, que li ha permès homologar-se amb les del nostre entorn europeu. Tanmateix, les noves demandes socials requereixen una “segona transició” cap una universitat que sigui, no només una institució acadèmica de qualitat, sinó també un agent de desenvolupament social i econòmic. Una universitat que no només creï i difongui coneixement, sinó que es corresponsabilitzi del seu ús per tal que redundi en benestar de la ciutadania. Una universitat que equilibri la autonomia universitària i el compromís social. Un sistema universitari articulat La perspectiva de construir un nou estat obre un escenari especialment adequat per repensar el nostre model universitari, bastint un sistema autènticament articulat, on no prevalgui el campi qui pugui de cada agent, sinó un projecte coordinat i complet. Un sistema basat en la complementarietat i la cooperació, més que no pas en el recel i la competència. On , per exemple, s’abandoni la idea d’una segona Escola d’Agronomia, i en canvi se’n promogui una d’Enginyeria Naval (probablement no pas de grans vaixells, sinó d’embarcacions de lleure i pesca, de plataformes offshore,…). Quantitativament, Catalunya té la mida justa: prou gran per poder abastar la major part de disciplines i prou petita per evitar duplicacions. Més difícil seria aquest encaix en el marc de l‘estat espanyol, on de fet coexisteixen diversos subsistemes universitaris, molt heterogenis. Qualitativament disposem d’una base acadèmica sòlida i d’un entorn socioeconòmic prou dinàmic, circumstàncies que tampoc poden generalitzar-se al conjunt del territori espanyol.   Tenim doncs la oportunitat de dissenyar mapes de docència, de recerca i de transferència, que contemplin tant la dimensió acadèmica, com les demandes del sector productiu i les necessitats socials, incloent especialment la igualtat d’oportunitats i l’equilibri territorial. Mapes que responguin no només a les disponibilitats i necessitats actuals, sinó també als previsibles eixos estratègics de desenvolupament (logística, …). Un model social basat en el coneixement Un pas previ seria confirmar que el coneixement ha de ser una de les bases definitòries del nou estat. Un model basat en la creació i l’ús del coneixement, sempre al servei i a l’abast de tota la societat. No pas un coneixement concentrat en unes poques mans , que pugui esdevenir una nova arma de dominació, sinó un coneixement socialitzat, com eina de desenvolupament individual i col·lectiu. Així, caldria apuntar cap a la universalització de l’educació professional i/o universitària, ampliant-la a tota la cohort juvenil, prolongant-la al llarg de la vida i possibilitant l’accés al doctorat i a l’exercici professional vinculat a la R+D. A la tradicional recerca guiada per la curiositat científica, caldria afegir la vinculada als problemes concrets de la ciutadania, i en particular a la transformació del teixit productiu. La transferència no s’hauria de limitar a la malnomenada “valorització” del coneixement, sinó també a aplicacions no directament comercialitzables o de rendibilitat no pas immediata. Igualment, la universitat hauria de recuperar un paper actiu en els debats socials, proveint el rigor i les bases científiques a l’hora de decidir entre les diferents opcions. Bases que actualment no son prou presents en múltiples àmbits, des de la unitat de la llengua catalana fins als problemes hidrològics. En particular, la universitat hauria de ser de nou bastió en la defensa dels valors d’igualtat i equitat, alhora que de treball i esforç. Es a partir d’aquestes bases, i havent definit els nostres objectius, quan podrem abordar aspectes més concrets com ara el finançament, les taxes o la governança, que sovint es debaten sense abans determinar cap a on anem. No té sentit discutir el “cóm ho farem” si prèviament no hem precisat el “què volem”. Una tasca col·lectiva per a una nova generació La perspectiva d’una nova estructura política ens permet abordar-ho sense tantes cotilles ni condicionants previs. Però sobre tot ens permet abordar-ho amb la il·lusió d’una tasca col·lectiva, en la qual tota la societat civil i molt especialment la comunitat universitària és cridada a participar. Fracassarem si deixem el tema exclusivament en mans de presumptes experts, o si ens limitem a seguir les tendències hegemòniques. Històricament els grans debats sobre la universitat catalana han estat emmarcats en transformacions polítiques profundes: la Mancomunitat, la segona República, el final de la dictadura franquista. En tots el casos han estat oberts i participatius. Així, el model construït en les darreres dècades és en bona part fruit dels moviments de base (estudiantils, de “penenes”,…) d’una generació ara en edat de jubilació. Es el torn d’una nova generació. D’una generació que no accepta ser víctima d’una crisi que no ha creat i que assumeix la responsabilitat de reinventar el nostre sistema universitari, com aportació a la transformació del nostre país en un nou estat.