No corren temps fàcils per ningú. La pandemia de COVID-19 ha obligat a tots els agents polítics d’aquest país a prendre mesures que han comportat paralitzar tota l’activitat del territori per intentar frenar la transmissió d’aquest virus. Entre aquestes mesures s’ha inclós el tancament d’escoles, instituts i universitats, decretat el 12 de març i executat al día següent. Des de l’Associació d’Estudiants Progressistes entenem que aquestes decisions no s’han pres lleugerament, que s’han fet posant en el centre la vida dels ciutadans de Catalunya i, tot i ser dràstiques, no tenen cap altre objectiu que no sigui la fi d’aquesta pandemia tot evitant el col·lapse del sistema sanitari català. Ara bé, com a organització estudiantil no podem evitar tenir algunes consideracions envers com s’està tractant aquest tema en el món educatiu, tot posicionant-nos des de la humilitat i entenent que no podem jutjar qüestions de salut pública perquè no tenim prou coneixement per fer-ho.
La primera consideració que tenim és que, fa setmanes, algunes universitats, com és el cas de la Universitat de Barcelona, van activar protocols i comissions per tractar aquesta crisis. En totes aquestes comissions han pogut participar diferents agents de la comunitat universitària com el PAS o el PDI. Qui ens hem vist excloses, novament, hem estat les estudiants, que en som la gran majoria de la comunitat universitària. Aquesta situació s’ha repetit també als ensenyaments no universitaris, on el Departament d’Educació ha activitat la comissió mixta per tractar el tema, el que ha permès a sindicats de treballadors fer un seguiment de l’evolució de l’epidèmia i actualitzar les diferents informacions i actuacions dels departaments de Salut i Educació però on se’ns ha exclós a estudiants i famílies. L’aplicació d’aquests protocols, per molt que sigui encertada, ens afecta també a l’estudiantat. És per això que és legítim que puguem participar d’aquestes comissions, perquè les decisions que es prenen des d’allà també ens afecten a la nostre salut i no ens poden deixar fora.
Per una altre banda, la suspensió de classes esta provocant que molts centres educatius imposin la formació a distància a estudiants que s’han matriculat en règim presencial i que, en principi, no tenen perquè tenir ordinador propi. L’escletxa digital és una desigualtat existent en el món actual i, per tant, s’ha d’assumir que existeixen estudiants sense mitjans digitals per poder abordar aquesta feina. És un problema que s’ha d’abordar des de les diferents institucions educatives, però ara per ara el que és més urgent, gairebé una emergència, és donar eines a aquelles estudiants que no tenen accés a mitjans digitals per poder continuar el seu procés educatiu o abordar altres mètodes que no siguin la formació a distància. Si no es prenen aquestes mesures, s’està negant el dret a l’educació d’uns estudiants de classes populars, que realment no en son pocs, i no podem reproduir les desigualtats de la societat a les nostres aules, essent una d’elles la socioeconòmica.
Som conscients que vivim moments molt delicats pel país, per això demanem que s’incorpori a les estudiants a la presa de decisions sobre aquesta crisis pandèmica. En som capaces i sabem que és vetllar pel benestar de les nostres comunitats, ho fem cada día de la nostra vida estudiantil. Però, sobretot, demanem que les que més pateixen les desigualtats del segle XXI, les estudiants excloses digitalment, puguin continuar estudiant. No fer-ho és jugar amb el seu dret a l’educació, i això té un preu molt alt. Tanmateix, demanem a la societat en general i, especialment, a l’estudiantat que segueixen les indicacions de les autoritats sanitaries. Entre totes ens ensortirem!
