Són temps d’inestabilitat i precarietat. La pitjor cara del neoliberalisme es manifesta en una retallada de drets laborals i sindicals que s’han produït de forma perllongada i sistemàtica durant els últims anys: les polítiques d’austeritat han afectat a tots els espais de la nostra vida, des dels drets de l’educació o l’habitatge fins a les condicions laborals de les treballadores. Les conseqüències d’aquestes retallades són extremadament dures: joves que no poden accedir a estudis superiors pels alts preus de les matrícules i, alhora, condemnats a la precarietat laboral per poder construir-se el seu futur, sols, en un món que renuncia a tot sentiment de col·lectivitat i que els deixa de banda.

Fa 50 anys, persones fartes de no poder ser, pensar i expressar-se com volien, de sentir que les seves identitats no entraven en el sistema, van negar-se a ser identificades per la policia. Casades de la impunitat policial i de l’estigma social, Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera van trencar el silenci de la comunitat LGBT. El 28 de juny de 1969 , a Stonewall Inn, vam ser revolta. Vam canviar les normes, vam trencar el silenci i vam sortir juntes als carrers a visibilitzar-nos, a lluitar-nos.

El 12, 13 i 14 de juny són dates assenyalades als calendaris de moltes estudiants de segon de Batxillerat, un curs completament enfocat al més pur individualisme competitiu. Només s’espera que com a estudiants memoritzem, repetim i mecanitzem el temari. Les PAU són dies d’estrès, pors i inseguretats: ens juguem el nostre futur estudiantil a una nota, a un número definitori de les nostres capacitats construït a través d’un model classificador del coneixement. I aquests números, aquesta classificació sistèmica del nostre futur no és gratuïta, no és igualitària i no és pensada per a totes.

És innegable que ens trobem en plena emergència climàtica. Poc a poc, les diferents universitats públiques de Catalunya van adherint-se a les demandes de reacció que portem llençant, des de fa temps, des del moviment ecologista. L’últim informe del Panell Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) continua alertant-nos: tenim només 11 anys per evitar la catàstrofe climàtica i l’emergència social limitant l’augment de la temperatura mundial a 1,5ºC.

Molts cops sentim que s’ha millorat la nostra qualitat de vida, que com a persones que trenquem els cànons d’una heterosexualitat obligatòria tenim una vida millor que anys enrere. No podem negar que és cert, però tampoc podem deixar de lluitar: continuem sent excloses i marginades, continuem sent desposseïdes i mercantilitzades. Com a membres d’un sindicat d’estudiants, no podem permetre que les pròximes generacions hagin de descobrir la seva sexualitat en la intimitat, des de la ignorància, la por i el rebuig. No podem deixar-les en herència unes aules on s’aprengui que naixem homes i com a tal hem de comportar-nos patriarcalment, ni que naixem dones i no podem estimar-nos: ni a nosaltres mateixes ni entre nosaltres. Per això lluitem.

Avui en dia, les retallades de la crisi encara afecten l’escola pública. Ens trobem amb aules massificades, instituts amb poc pressupost que no poden afrontar reformes per mantenir els centres en condicions, instituts que estan en barracons, etc. El Govern de la Generalitat porta des del 2017 sense prendre cap mena de mesura per revertir les retallades pressupostàries i per millorar la qualitat de l’educació pública, mentre diuen des de fa sis anys que estem de nou en creixement econòmic.