El passat dilluns va sortir la vergonyosa Sentència cap als líders independentistes, amb una totalitat de 99 anys i mig de presó. La justícia espanyola ha plantejat una situació sense marxa enrere: el dret a manifestació i d’opinió es veuen greument vulnerats.

Les estudiants vam respondre a aquesta vergonya democràtica aturant les classes just en el moment de la filtració de la Sentència, anant cap a Plaça Catalunya i, posteriorment, dirigint-nos cap a l’Aeroport. L’ocupació de l’Aeroport va recuperar l’esperit d’aquells 1 i 3 d’octubre en què, la població civil, davant la injustícia de l’Estat, va organitzar-se conjuntament, emergint com una demostració de la força de la gent davant aquesta retallada de drets i llibertats.

Alhora, el transcurs dels últims dies ha fet caure les caretes a molta gent; sobretot a un Govern i uns líders independentistes que cridaven a la mobilització ciutadana i a seguir empenyent mentre, al mateix temps, enviaven a les forces policials per reprimir-los. La brutalitat policial que hem patit aquests dies demostra com, sols el poble salva el poble. El Govern de Quim Torra durant aquests últims anys ha sigut un simbòlic, de paraules i no de fets: la sanitat, l’educació, els drets laborals, l’habitatge, no han sigut importants per gent que només es movia en clau nacional (i que, després, a l’hora de la veritat, ha donat l’esquena als seus).

Com a sindicat d’estudiants progressista i d’esquerres, cridem a buidar les aules i omplir els carrers aquest divendres 18 d’octubre contra la (in)justícia de la Sentència i contra la repressió de l’Estat Espanyol i el Govern de la Generalitat cap al jovent organitzat i combatiu. Així com secundem la vaga als instituts el dijous 17 d’octubre.

Ho tornarem a fer? NO, ja ho estem fent!

L’estudiantat mobilitzat contra aquesta involució democràtica

Estem a poques setmanes abans què surti la Sentència als líders i polítics independentistes que van organitzar el referèndum de l’1 d’Octubre i van declarar la independència de forma unilateral. En els passats dos anys hem pogut veure com, amb l’excusa de salvaguardar l’ordre constitucional, s’han vulnerat drets fonamentals com la llibertat d’expressió i d’opinió, així com el dret a manifestació.

El Govern de l’Estat, conjuntament amb el de la Generalitat, han sigut protagonistes en la repressió de la qual ha sigut víctima el moviment independentista durant aquest període: les manifestacions contra el judici de vergonya que es va iniciar a principis d’any va acabar amb identificacions i detencions de les manifestants, així com la criminalització de la protesta ha causat que civils com la Tàmara Carrasco hagi estat un any confinada a Viladecans i l’Adrià Carrasco continuï a l’exili a Brussel·les per talls de carreteres i peatges.

No és cap misteri que vivim en una societat adultocentrica on l’adult ostenta el poder, controla l’accés dels infants, joves i ancians a drets i materials i esdevé referència i mesura de totes les coses en l’àmbit simbòlic. Com a fills d’aquesta societat adultocentrica que som, tenim interioritzats uns valors, actituds i creences basades en la diferència d’edat.

El novembre del 2018, el Parlament de Catalunya va iniciar els tràmits per aprovar l’avantprojecte de Llei de contractes dels serveis a les persones, més coneguda popularment com a “Llei Aragonès“.

Aquesta normativa, que és la transposició d’una directiva de la Unió Europea aprovada l’any 2014 (la 2014/23UE) que diu que si uns serveis poden ser oferts per les administracions públiques, no cal que surtin a concurs públic, vol esdevenir un marc regulador per la contractació d’aquells serveis que tenen com a finalitat el benestar i la millora de la qualitat de vida de les persones.

L’any 2013 el Departament d’Ensenyament va signar un conveni de col·laboració per posar en marxa un partenariat públic-privat (Generalitat de Catalunya, Institut d’Estudis Financers i BBVA, CaixaBank, Banc Sabadell, Santander i Caixa Enginyers, amb el suport del Col·legi d’Economistes de Catalunya i la European Financial Planning Association) i fer arribar, de forma gratuïta, l’EDUCACIÓ FINANCERA a tots els centres educatius.

Hi ha una relació inversament proporcional entre la contribució al canvi climàtic, responsabilitat que recau en el desenvolupament industrial dels països occidentals, i els seus pitjors efectes, que patiran les nacions colonitzades de les zones intertropicals, especialment Àfrica Central, el Sud-Est Asiàtic i el nord de Sud Amèrica. Aquest mateix patró es reprodueix dins de cada país: qui menys contribueixen en el canvi climàtic seran qui més ho patiran. Llavors, veiem, com les emissions són una qüestió de rics i pobres. Segons un informe d’Intermón Oxfam de 2015, el 10% més ric de la població mundial produeix el 50% de les emissions de CO2 per consum individual, mentre que el 50% més pobre quasi no arriba al 10% de les emissions globals.