Ara fa un any el Govern de l’Estat iniciava una operació a gran escala per tal de justificar l’ofensiva repressiva contra la població de Catalunya, per l’organització de l’1 d’octubre, la seva celebració i les seves conseqüències.A Aquesta operació esdevenia especialment greu amb l’actuació de les forces de repressió contra la població, i amb persecució i empresonament de dirigents d’entitats socials, membres del Govern i de la Mesa del Parlament; així com contra activistes de base amb acusacions que arriben fins i tot al grau de “terrorisme”.

A més, la posterior aplicació del 155 va tenir uns impactes transcendentals. Per una banda, va ser una vulneració de l’autogovern de Catalunya mancada de tota legitimitat democràtica, i per l’altra, situant-ho al terreny universitari, va significar el trencament de les dinàmiques pròpies de les universitats.

La intervenció directe a les finances de la Generalitat va suposar un bloqueig de partides pressupostàries en un moment que s’iniciava el curs, provocant la suspensió temporal de centres i projectes de recerca i investigació universitària. I aquesta intervenció no es va aturar a les universitats, va qüestionar el model d’escola catalana en una de les enèsimes ofensives contra la projecte d’immersió lingüística.

D’altra banda, la situació actual a Catalunya ha variat, existint un nou Govern de la Generalitat que no assumeix la seva responsabilitat paral·lela a la situació denunciada prèviament. No assumint mandats democràtics aprovats pel Parlament de Catalunya, com és el de la rebaixa d’un 30% dels preus públic universitaris –demanda principal del moviment estudiantil català– o, mirant cap a una altra banda, la necessitat de treballa un pla d’emergència social per frenar l’increment de les desigualtats i la situació de vulnerabilitat de les classes populars catalanes, les quals en paraules de l’actual President de la Generalitat “són qüestions menors”.

El context en el qual vivim requereix consensos i fronts amplis, que denunciïn la repressió contra poble català i mostrin la injustícia que pateixen els presos polítics i el judici al qual s’aboquen. Així, com a escala universitària, també és necessari mostrar el rebuig contra la “repressió universitària”, la que expulsa estudiants de les universitats pels alts costos que comporta, la que precaritza a l’alumnat obligant-lo a compaginar feina i estudis, la mateixa que manté a professors i personal en una situació vergonyosa per la insolvència financera per la manca d’inversió pública del Govern de la Generalitat.

Per aquests motius creiem necessari fer una crida al conjunt de la comunitat universitària per cercar vies que aconsegueixin el màxim suport contra l’onada repressiva. Tanmateix, la vaga convocada per Universitats per la República per l’aniversari de l’1 d’octubre és un model de mobilització que cal replantejar. Amb uns tempos justos i sense capacitat per ser reflexionada pel conjunt del moviment estudiantil, tant per sindicats com per les assemblees. Cal repensar cap a quin model volem avançar, la lluita pels drets nacionals i per a l’autodeterminació no es pot desentendre de la lluita per la reivindicació d’una educació pública, gratuïta i de qualitat.

Finalment, com AEP creiem que en un calendari on els judicis contra el sobiranisme no s’iniciaran fins finals d’any o inicis de 2019, les mobilitzacions s’han de construir de forma unitària: no podem permetre’ns el luxe de deixar-nos a ningú pel camí.

Sempre compromesos en la lluita per l’educació popular.

 

De cara al proper dijous dia 26 d’abril, les assemblees estudiantils han fet una convocatòria de vaga, emmarcada en un moment polític de necessitat de reactivar-nos com a moviment estudiantil i tornar a posar sobre la taula les necessitats de les estudiants i les nostres universitats públiques. El motiu principal entorn el qual gira la convocatòria es basa en l’accés: la rebaixa del 30% dels preus universitaris i l’equiparació dels preus de màster amb el de grau, reivindicacions constants del moviment estudiantil.

Malgrat compartir les motivacions principals de la convocatòria de mobilització, diverses organitzacions ens han fet saber que el 26 d’abril és el Dia de la Visibilitat Lèsbica, i és per això que creiem necessari replantejar-nos la conveniència de la data: no podem contribuir de forma activa a invisibilitzar aquest dia, un dia assenyalat per a la comunitat LGTBI. Necessitem, com a sindicat estudiantil d’esquerres, feminista i inclusiu, reforçar el nostre compromís a l’hora de construir unes universitats lliures de masclisme i lgtbifòbia.

Així doncs, des de l’Associació d’Estudiants Progressistes hem defensat, seguim i seguirem defensant les reivindicacions que aposten per la construcció d’una universitat al servei de la societat. Només mitjançant la mobilització podrem aturar les contrarreformes universitàries dels darrers anys i construir #LaUniQueVolem. Demanem al conjunt del moviment estudiantil que, per tal de preservar la unitat necessària en la lluita pels objectius conjunts, repensem unides les implicacions de mantenir la data actual, amb la finalitat de cercar-ne d’altres que no entrin en conflicte amb les reivindicacions d’altres col·lectius.

  Per la universitat gratuïta i feminista! Visca el Moviment Estudiantil!

Cada 8 de març sortim als carrers a celebrar, recordar, reivindicar i defensar les lluites i les conquestes de drets que milers de dones activistes, sufragistes i sindicalistes ens han deixat en herència. Per això, cada 8 de març –i cada dia– ens mobilitzem i seguim treballant sabent que la lluita és llarga i continua, i que només actuant amb sororitat podrem seguir avançant. És per això, que aquest 8 de març, el dia de la dona treballadora, convoquem a la vaga feminista internacional perquè som diverses, som vives, som lliures, som rebels i som per les que ja no hi són.

L’accés a la universitat no és igual per a tothom. El sistema universitari català ha evolucionat i ha canviat la seva forma de ser: l’impacte de la crisi econòmica, l’aplicació del Pla Bolonya i l’augment dels preus han suposat un canvi en la mentalitat i estil de vida de l’estudiant. Havent aconseguit que les filles d’obreres i obrers entréssim a les universitats, ara el moviment estudiantil lluita per mantenir-nos, a contracorrent.

Els últims anys hem vist com companyes fan malabars diaris per compaginar feina i estudis, com companyes són vistes des de l’Administració com part de famílies d’altes rendes mentre els pares escullen quin fill va a la universitat, com companyes lluiten diàriament per poder continuar els seus estudis, i hem vist com companyes s’han vist obligades a marxar, abandonar o oblidar les ganes de continuar formant-se a la universitat. I totes aquestes situacions tenen una mateixa explicació: el model de preus, taxes i beques.

És un fet que vivim en una societat masclista i, malauradament, la mort del patriarcat no és propera. La lluita contra la violència masclista és responsabilitat de totes i tots, callar, no lluitar, ens en fa còmplices i copartícips. És per això que denunciem la perversió del sistema educatiu i universitari en matèria de gènere: la seva passivitat davant la violència en els centres buida els nostres drets de contingut.

Quan parlem de violència hem de tenir en compte que n’hi ha de diferents tipus. Una primera divisió és la que fem entre la violència invisibilitzada, com els comentaris masclistes, i l’explícita, com l’assetjament o l’abús. També podem ser discriminades de manera activa, actuant d’acord als cànons del què entenem per violència, o de forma passiva al no reaccionar contra aquesta quan l’observem. A les aules, trobem totes aquestes violències: més de la meitat d’estudiants de les universitats catalanes n’han viscut alguna i moltes d’elles no eren conscients que les universitats tenen unitats especials d’acció.

I tu, com et mous? Actualment no existeix un sistema de mobilitat especial per a les estudiants de Catalunya, depenent d’on es situen els diferents campus universitaris trobem diferències en el desplaçament: a Barcelona trobem un sistema de mobilitat integrat, però l’oferta de transport públic al territori és molt heterogènia. I això genera una desigualtat, una despesa sovint no assumible per a l’estudiant.

Les tres grans universitats catalanes es situen dins l’Àrea Metropolitana de Barcelona, en la qual el transport públic funciona d’acord amb un sistema de mobilitat integrat -on metro, autobús, bus nit, rodalies i ferrocarrils funcionen amb el mateix bitllet- basat en zones. Aquest funcionament, però, és irracional: no són proporcionals en la distància. Mentre la zona 1 té un abast mitjà de 30 quilòmetres, la resta de zones es mou en l’interval de 10 a 15 quilòmetres. Això fa que, havent una ponderació específica en el preu pel canvi de zona, un bitllet dels més utilitzats com la T-10 dupliqui el seu valor de zona 1 a zona 2. Aquest canvi suposa una discriminació territorial, una sanció a l’estudiant que viu més allunyat de Barcelona i pels municipis que actuen com a frontera que pateixen grans salts en el preu. I aquesta situació ens porta a les estudiants a comprar títols de transport com la T-Jove, la qual garanteix el desplaçament per a menors de 25 anys de forma il·limitada durant 90 dies consecutius. Però clar, la T-Jove no val igual en les diferents zones, el seu preu oscil·la dels 105 als 300€ a l’última zona.