Menu Close

Avaluació fragmentada, estudiant precaritzat

Durant molts anys les estudiants universitàries i els moviments progressistes van defensar el dret a l’avaluació continua com una eina d’avaluació que anava més enllà de la capacitat de retenció de l’estudiant, valorant la feina realitzada al llarg de l’any acadèmic i fent possible observar el progrés de cada estudiant. Aquesta demanda es produïa en un context de classes magistrals i models d’examen purament memorístics i mecànics, on l’estudiant s’ho jugava tot a una sola carta.

Es veia en l’avaluació continua la possibilitat d’observar l’evolució de l’aprenentatge, no com la imposició d’un conjunt de proves disperses durant el curs que fessin mitjana. Les estudiants proposaven la diversificació de mètodes d’avaluació, una alternativa l’examen únic que reflexes més que la capacitat memorística pròpia. Però la construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) o, més conegut com, l’aplicació del Pla Bolonya va comportar una perversió del concepte avaluació continua.

El Pla Bolonya va suposar un canvi en el model d’avaluació a través de l’establiment del Sistema Europeu de Transferència de Crèdits (ECTS), el qual va transformar el volum d’hores que s’equivalen als crèdits: aquest corresponen entre 25 i 30 hores. Fan referència a les hores que les estudiants hem de dedicar als nostres estudis, comptant amb aquell volum de feina que se suposa que realitzem a les nostres cases fet que acaba exigint una dedicació mínima de 40 hores a la setmana a la universitat. Això ha reduït la possibilitat de compaginar la vida estudiantil amb la vida laboral.

Aquest procés, tant criticat des del moviment estudiantil, deia que tenia com a objectiu que l’estudiant fos el centre de l’aprenentatge però en el procés d’aplicació de la reforma es van oblidar de nosaltres. La introducció d’un model suposadament d’avaluació continua mal dissenyat ha derivat a una major exigència en hores per l’estudiant sense un augment proporcional de l’aprenentatge. I què ha implicat això? Les estudiants estem sotmeses a un procés de professionalització.

S’ha subordinat el procés d’aprenentatge, s’ha precaritzat l’estudiant. Ens sotmetem a grans volums de feina a un ritme estàndard que no respecte l’assimilació de coneixements ni ens permet un nivell d’autonomia suficient per organitzar-nos per a estudiar, complementar o, tant sols, prioritzar diferents matèries segons les nostres necessitats. Hem de realitzar mil i una tasques, i sempre un grau alt de qualitat, per tal d’aconseguir un percentatge petitíssim de la nota final de l’assignatura. Això transforma la formació universitària en una formació útil per al mercat laboral: sortim de les universitats com a persones obedients i productives, que no només han assolit un coneixement determinat per a la seva funció social, sinó que realitzant diferents assignatures del seu pla d’estudis han desenvolupat habilitats i competències necessàries per l’empresa, pel mercat laboral.

L’avaluació continua que se’ns aplica acaba reduint-se a una pura demanda de disciplina, una disciplina que et desposseeix de la capacitat de desenvolupar una vida més enllà dels estudis i de ser capaç de distribuir-te el teu temps.

Cal reformular el sistema d’avaluació, adaptant-lo a la realitat socioeconòmica que rodeja l’estudiant. No podem mantenir un model que actua en detriment de l’estudiant treballador, aquest ha de poder escollir com desenvolupar els seus estudis i decidir com vol ser avaluat, sempre tenint dret a més d’una convocatòria. Que l’estudiant trii entre l’avaluació continua o l’avaluació única no hauria de ser un problema, hauria de ser una opció real i possible.