De cara al proper dijous dia 26 d’abril, les assemblees estudiantils han fet una convocatòria de vaga, emmarcada en un moment polític de necessitat de reactivar-nos com a moviment estudiantil i tornar a posar sobre la taula les necessitats de les estudiants i les nostres universitats públiques. El motiu principal entorn el qual gira la convocatòria es basa en l’accés: la rebaixa del 30% dels preus universitaris i l’equiparació dels preus de màster amb el de grau, reivindicacions constants del moviment estudiantil. Malgrat compartir les motivacions principals de la convocatòria de mobilització, diverses organitzacions ens han fet saber que el 26 d’abril és el Dia de la Visibilitat Lèsbica, i és per això que creiem necessari replantejar-nos la conveniència de la data: no podem contribuir de forma activa a invisibilitzar aquest dia, un dia assenyalat per a la comunitat LGTBI. Necessitem, com a sindicat estudiantil d’esquerres, feminista i inclusiu, reforçar el nostre compromís a l’hora de construir unes universitats lliures de masclisme i lgtbifòbia.

Cada 8 de març sortim als carrers a celebrar, recordar, reivindicar i defensar les lluites i les conquestes de drets que milers de dones activistes, sufragistes i sindicalistes ens han deixat en herència. Per això, cada 8 de març –i cada dia– ens mobilitzem i seguim treballant sabent que la lluita és llarga i continua, i que només actuant amb sororitat podrem seguir avançant. És per això, que aquest 8 de març, el dia de la dona treballadora, convoquem a la vaga feminista internacional perquè som diverses, som vives, som lliures, som rebels i som per les que ja no hi són.

L’accés a la universitat no és igual per a tothom. El sistema universitari català ha evolucionat i ha canviat la seva forma de ser: l’impacte de la crisi econòmica, l’aplicació del Pla Bolonya i l’augment dels preus han suposat un canvi en la mentalitat i estil de vida de l’estudiant. Havent aconseguit que les filles d’obreres i obrers entréssim a les universitats, ara el moviment estudiantil lluita per mantenir-nos, a contracorrent.

Els últims anys hem vist com companyes fan malabars diaris per compaginar feina i estudis, com companyes són vistes des de l’Administració com part de famílies d’altes rendes mentre els pares escullen quin fill va a la universitat, com companyes lluiten diàriament per poder continuar els seus estudis, i hem vist com companyes s’han vist obligades a marxar, abandonar o oblidar les ganes de continuar formant-se a la universitat. I totes aquestes situacions tenen una mateixa explicació: el model de preus, taxes i beques.

És un fet que vivim en una societat masclista i, malauradament, la mort del patriarcat no és propera. La lluita contra la violència masclista és responsabilitat de totes i tots, callar, no lluitar, ens en fa còmplices i copartícips. És per això que denunciem la perversió del sistema educatiu i universitari en matèria de gènere: la seva passivitat davant la violència en els centres buida els nostres drets de contingut.

Quan parlem de violència hem de tenir en compte que n’hi ha de diferents tipus. Una primera divisió és la que fem entre la violència invisibilitzada, com els comentaris masclistes, i l’explícita, com l’assetjament o l’abús. També podem ser discriminades de manera activa, actuant d’acord als cànons del què entenem per violència, o de forma passiva al no reaccionar contra aquesta quan l’observem. A les aules, trobem totes aquestes violències: més de la meitat d’estudiants de les universitats catalanes n’han viscut alguna i moltes d’elles no eren conscients que les universitats tenen unitats especials d’acció.

I tu, com et mous? Actualment no existeix un sistema de mobilitat especial per a les estudiants de Catalunya, depenent d’on es situen els diferents campus universitaris trobem diferències en el desplaçament: a Barcelona trobem un sistema de mobilitat integrat, però l’oferta de transport públic al territori és molt heterogènia. I això genera una desigualtat, una despesa sovint no assumible per a l’estudiant.

Les tres grans universitats catalanes es situen dins l’Àrea Metropolitana de Barcelona, en la qual el transport públic funciona d’acord amb un sistema de mobilitat integrat -on metro, autobús, bus nit, rodalies i ferrocarrils funcionen amb el mateix bitllet- basat en zones. Aquest funcionament, però, és irracional: no són proporcionals en la distància. Mentre la zona 1 té un abast mitjà de 30 quilòmetres, la resta de zones es mou en l’interval de 10 a 15 quilòmetres. Això fa que, havent una ponderació específica en el preu pel canvi de zona, un bitllet dels més utilitzats com la T-10 dupliqui el seu valor de zona 1 a zona 2. Aquest canvi suposa una discriminació territorial, una sanció a l’estudiant que viu més allunyat de Barcelona i pels municipis que actuen com a frontera que pateixen grans salts en el preu. I aquesta situació ens porta a les estudiants a comprar títols de transport com la T-Jove, la qual garanteix el desplaçament per a menors de 25 anys de forma il·limitada durant 90 dies consecutius. Però clar, la T-Jove no val igual en les diferents zones, el seu preu oscil·la dels 105 als 300€ a l’última zona.

L’especulació, l’assetjament immobiliari, la desregulació del lloguer i els processos de gentrificació, entre molts altres conceptes, formen part de la vida estudiantil. Ens afecten directament i veiem com cada cop tenim més dificultat per accedir a lloguers a preus raonables, i això ens dificulta més l’accés a l’educació universitària i ens fa que sigui missió impossible emancipar-nos. I aquest problema no és només nostra, les estudiants com el conjunt de la societat veiem impossibilitat un dret bàsic: és un problema sistèmic.

En els últims anys hem vist com ha augmentat el preu del lloguer a les grans ciutats catalanes i com la manca de regulació específica ha donat empara a pràctiques especulatives i a la desviació d’habitatges residencials a lloguers turístics. Aquesta situació s’ha vist desbordada per la no existència d’un topall màxim en el preu del lloguer i la demanda de requisits inversemblants, els quals impossibiliten més l’accés a l’habitatge de les estudiants i comporten una realitat de completa indefensió com a llogateres. El lliure mercat ha provocat una crisi del model de viure i estudiar a la ciutat.