El moviment estudiantil català, des de cada una de les seves trinxeres, sortirà aquest dijous 9 de maig als carrers de la ciutat de Barcelona. Sortirà amb la convicció de què estem lluitant per una demanda obvia, per una demanda històrica. La rebaixa dels preus públics és una demanda històrica que ha anat evolucionant fins al dia d’avui, que davant els preus més elevats de l’Estat espanyol i la inacció dels Governs, veiem cada curs més vulnerat el nostre dret a l’educació en totes les etapes.

Hem crescut en plena crisis econòmica, rodejats de retallades, pèrdues de drets i polítiques d’austeritat. Ens diuen que ara, que han passat 10 anys, ja s’ha acabat: l’economia s’ha recuperat. Però per a qui s’ha recuperat? Nosaltres sabem que no hem sortit d’ella, que la precarietat s’ha convertit norma, que els abusos econòmics a les universitats, als lloguers, als transports, sembla que només els veiem les que els patim. Sabem que ens tocarà viure pitjor del que ho han fet els nostre pares i mares.

L’especulació, l’assetjament immobiliari, l’increment dels desnonaments, els abusos sobre el preu del lloguer, els processos de gentrificació i turistificació no ens són aliens a les estudiants. Ens afecten directament i veiem com cada dia se’ns impossibilitat més de l’accés a l’habitatge, dificultant-nos el poder viure i estudiar en unes condicions dignes i vivibles. I no només ens afecta a les estudiants, el conjunt de la societat s’està veient expulsada sense alternatives per fons voltors i grans propietaris: és un problema sistèmic.

Cada dia les joves, estudiants i treballadores, veiem cada vegada més necessari lluitar-nos i reivindicar-nos, de construir-nos un futur digne i vivible. Necessitem poder disposar de les condicions necessàries per desenvolupar les nostres vides sense limitacions ni coercions imposades. Volem guanyar-nos el futur: estudiar, treballar, respirar i viure en pau. I això, només és possible en una societat sostenible bastida des de la solidaritat i sororitat entre les persones i no des de la competició, la imposició i el sotmetiment. Aquest proper mes de març, se’ns obre l’oportunitat per reivindicar aquest futur: un futur obertament feminista i ecologista.

El pròxim 8 de març, dia de la dona treballadora, hem tornat a organitzar la vaga feminista per dir un cop més, i fins que esfondrem el patriarcat, que estem fartes. Estem fartes que ser dona sigui sinònim de viure pels altres i mai per nosaltres, que sostinguem la vida sense poder viure les nostres. Fartes que ens vesteixin de rosa, que ens diguin què podem fer i què no, d’assumir pitjors posicions i remuneracions laborals, de dobles, triples i quàdruples torns, de ser vistes com a mares, cuidadores. Farts d’actituds, comentaris i violències masclistes, i que aquestes es reprodueixin i es normalitzin als carrers i a les aules dels nostres centres d’estudi. Estem fartes i cansades, però polititzem cada una d’aquestes emocions perquè sabem que hem d’avançar cap a una societat feminista i igualitària.

Avui, dia 21 de febrer de 2019, set militants de la nostra organització, dues menors, juntament amb dues simpatitzants, també menors, han sigut víctimes de la repressió i la violència policial en el transcurs de la manifestació estudiantil convocada en el marc de la Vaga General en contra del procés de judicialització del referèndum de l’1-O.

La propera setmana començarà el judici contra els líders independentistes al Tribunal Suprem, un judici de la vergonya que no s’hauria d’haver iniciat mai i davant el qual cal actuar.

El darrer curs vam veure imatges intolerables, les setmanes prèvies al referèndum érem testimonis d’identificacions i persecucions cap a la ciutadania catalana amb el motiu de poder aturar l’1-O. També observàvem les operacions policials, enregistraments i detencions dels dies previs, més intolerables encara durant la jornada del referèndum i que van mostrar internacionalment tant la dimensió del conflicte com la resposta autoritària i repressiva de l’Estat Espanyol. Les detencions als líders sobiranistes de les entitats civils i de la resta de líders polítics, juntament amb la intervenció directa de l’autonomia catalana foren el cop definitiu que demostrava com el fantasma de la lògica franquista encara impera a altes institucions polítiques i judicials de l’estat.