En els últims anys el país ha patit una forta retallada de drets i llibertats fruit de l’ofensiva repressiva de l’Estat contra la voluntat democràtica del poble català en el seu conjunt. Les identificacions, persecucions, enregistraments i operacions policials els dies previs al referèndum així com les penes demanades per la Fiscalia i l’advocacia als líders sobiranistes de les entitats civils i de la resta de líders polítics han sigut manifestacions de l’actitud vergonyosa del govern espanyol cap dit conflicte polític, dificultant la cerca d’una solució consensuada i dialogada.

Són temps d’inestabilitat i precarietat. La pitjor cara del neoliberalisme es manifesta en una retallada de drets laborals i sindicals que s’han produït de forma perllongada i sistemàtica durant els últims anys: les polítiques d’austeritat han afectat a tots els espais de la nostra vida, des dels drets de l’educació o l’habitatge fins a les condicions laborals de les treballadores. Les conseqüències d’aquestes retallades són extremadament dures: joves que no poden accedir a estudis superiors pels alts preus de les matrícules i, alhora, condemnats a la precarietat laboral per poder construir-se el seu futur, sols, en un món que renuncia a tot sentiment de col·lectivitat i que els deixa de banda.

Fa 50 anys, persones fartes de no poder ser, pensar i expressar-se com volien, de sentir que les seves identitats no entraven en el sistema, van negar-se a ser identificades per la policia. Casades de la impunitat policial i de l’estigma social, Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera van trencar el silenci de la comunitat LGBT. El 28 de juny de 1969 , a Stonewall Inn, vam ser revolta. Vam canviar les normes, vam trencar el silenci i vam sortir juntes als carrers a visibilitzar-nos, a lluitar-nos.

El 12, 13 i 14 de juny són dates assenyalades als calendaris de moltes estudiants de segon de Batxillerat, un curs completament enfocat al més pur individualisme competitiu. Només s’espera que com a estudiants memoritzem, repetim i mecanitzem el temari. Les PAU són dies d’estrès, pors i inseguretats: ens juguem el nostre futur estudiantil a una nota, a un número definitori de les nostres capacitats construït a través d’un model classificador del coneixement. I aquests números, aquesta classificació sistèmica del nostre futur no és gratuïta, no és igualitària i no és pensada per a totes.

És innegable que ens trobem en plena emergència climàtica. Poc a poc, les diferents universitats públiques de Catalunya van adherint-se a les demandes de reacció que portem llençant, des de fa temps, des del moviment ecologista. L’últim informe del Panell Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) continua alertant-nos: tenim només 11 anys per evitar la catàstrofe climàtica i l’emergència social limitant l’augment de la temperatura mundial a 1,5ºC.

Molts cops sentim que s’ha millorat la nostra qualitat de vida, que com a persones que trenquem els cànons d’una heterosexualitat obligatòria tenim una vida millor que anys enrere. No podem negar que és cert, però tampoc podem deixar de lluitar: continuem sent excloses i marginades, continuem sent desposseïdes i mercantilitzades. Com a membres d’un sindicat d’estudiants, no podem permetre que les pròximes generacions hagin de descobrir la seva sexualitat en la intimitat, des de la ignorància, la por i el rebuig. No podem deixar-les en herència unes aules on s’aprengui que naixem homes i com a tal hem de comportar-nos patriarcalment, ni que naixem dones i no podem estimar-nos: ni a nosaltres mateixes ni entre nosaltres. Per això lluitem.