L’especulació, l’assetjament immobiliari, la desregulació del lloguer i els processos de gentrificació, entre molts altres conceptes, formen part de la vida estudiantil. Ens afecten directament i veiem com cada cop tenim més dificultat per accedir a lloguers a preus raonables, i això ens dificulta més l’accés a l’educació universitària i ens fa que sigui missió impossible emancipar-nos. I aquest problema no és només nostra, les estudiants com el conjunt de la societat veiem impossibilitat un dret bàsic: és un problema sistèmic.

En els últims anys hem vist com ha augmentat el preu del lloguer a les grans ciutats catalanes i com la manca de regulació específica ha donat empara a pràctiques especulatives i a la desviació d’habitatges residencials a lloguers turístics. Aquesta situació s’ha vist desbordada per la no existència d’un topall màxim en el preu del lloguer i la demanda de requisits inversemblants, els quals impossibiliten més l’accés a l’habitatge de les estudiants i comporten una realitat de completa indefensió com a llogateres. El lliure mercat ha provocat una crisi del model de viure i estudiar a la ciutat.

A partir del curs 2010-2011 s’ha partit una caiguda en picat en les plantilles universitàries: en els últims cursos els efectius docents i investigadors s’han reduït vora un 23%. Aquesta caiguda es deu a les mesures d’austeritat imposades des del Ministeri d’Hisenda, que feien que de cada 10 docents permanents que es jubilaven només un era substituït. Des de l’any passat, la taxa de reposició torna a ser del 100% a tota Espanya però a Catalunya, el pla Serra-Húnter per la contractació de professors universitaris, ha fet que es fixi al 50%. La no-reposició d’aquestes vacants ha suposat que professors i joves investigadors s’hagin vist obligats a deixar la universitat, fent present una desmotivació alarmant.

La no-reposició ens porta a una progressiva disminució de la presència de personal docent i investigador jove, i un progressiu envelliment de la plantilla preocupant. El 66% dels docents i investigadors de les universitats catalanes tenen ja entre 45 i 65 anys i un 36%, més d’un terç, són majors de 55. Un exemple és la UB, on la mitjana d’edat del professorat titular és de 58 anys. Alhora, aquest envelliment també es comença a produir en les plantilles de personal d’administració i serveis.

Estudis recents han anunciat l’extinció potencial de la raça humana; el canvi climàtic, la destrucció de recursos i la superpoblació ens porten a un moment crític. Trobem infinitat de dades que ens mostren per què hem de viure de forma més sostenible i, no obstant, l’ecologisme és inexistent a l’agenda política.

Davant aquesta inacció no és possible començar plantejant-se si cal salvar el planeta i/o com cal salvar-ho, ja que això és massa ambiciós, però sí que és possible encarregar-nos del nostre entorn.

La universitat té un paper protagonista i d’importància primordial en la protecció de l’ambient. En primer lloc, com espai transformador que fomenta la reflexió crítica de les persones en les diverses disciplines o especialitats: ha d’assegurar la transversalitat de l’ecologisme en totes les carreres. En segon lloc, ha de fer possibles les investigacions aplicades, on la ciència i tecnologia estiguin fonamentalment orientades a la solució de les diferents problemàtiques ambientals que ens afecten; i, finalment, en la seva tasca d’acció o projecció social, generant consciència ambiental en la població.

Durant molts anys les estudiants universitàries i els moviments progressistes van defensar el dret a l’avaluació continua com una eina d’avaluació que anava més enllà de la capacitat de retenció de l’estudiant, valorant la feina realitzada al llarg de l’any acadèmic i fent possible observar el progrés de cada estudiant. Aquesta demanda es produïa en un context de classes magistrals i models d’examen purament memorístics i mecànics, on l’estudiant s’ho jugava tot a una sola carta.

Es veia en l’avaluació continua la possibilitat d’observar l’evolució de l’aprenentatge, no com la imposició d’un conjunt de proves disperses durant el curs que fessin mitjana. Les estudiants proposaven la diversificació de mètodes d’avaluació, una alternativa l’examen únic que reflexes més que la capacitat memorística pròpia. Però la construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) o, més conegut com, l’aplicació del Pla Bolonya va comportar una perversió del concepte avaluació continua.

L’any 2017 va acabar amb una de les pitjors notícies possibles per al transport públic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona: després de 3 anys on les tarifes dels diversos bitllets van reduir-se i/o congelar-se, posant com a exemple la reducció del preu de la targeta T-10, la més emprada, que ha aconseguit mantenir-se per sota dels 10 euros durant aquests 3 anys, l’autoritat metropolitana ha decidit fer un augment de les tarifes davant la dificultat per fer front a un quart any de congelació tarifària. Tots els títols augmentaran de preu, de forma mitjana, un 2%, mentre que la T-Jove i la T-Mes per a persones a l’atur seran els únics títols que mantindran la congelació tarifària.

Des de l’Associació d’Estudiants Progressistes volem mostrar el nostre rebuig a aquesta mesura, ja que creiem que tothom ha de poder tenir accés al transport urbà i metropolità, tot i que no errarem en alçar la veu contra el principal culpable: mentre la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana de Barcelona augmentaran les seves aportacions al pressupost (des de l’any 2010 ho han fet en un 56% conjuntament), i malgrat que el nombre de passatgers ha augmentat un 40%, el govern central ha reduït les seves aportacions en un 33% en els darrers 8 anys. No només ha reduït les seves aportacions, sinó que, a més, ha desestimat donar una resposta positiva a les veus que des de l’àrea metropolitana i la ciutat de Barcelona li han reclamat una contribució extra de fins a 40 milions d’euros a Montoro per tal de poder mantenir les tarifes dels darrers anys.

Des de l’AEP defensem un transport just, basat en la idea d’establir uns preus de cara a la fidelització de l’usuari, amb la finalitat de reduir l’impacte que la mobilitat metropolitana té sobre les famílies i compensant-ho a través dels usuaris no-habituals com són els visitants i els turistes. El principal problema pels i les estudiants no és només el preu, sinó la irracionalitat del sistema de corones i les tarifes associades al bitllet segons aquestes corones: municipis que són “frontera” en relació a aquest sistema pateixen grans salts en el preu que són resultat de traçats arbitraris i no pas d’una gradualitat.

És per tot això que les nostres demandes en relació al transport públic van lligades a l’establiment d’un títol propi per a estudiants, la T-Estudiant, així com l’establiment d’una sèrie de beques en espècie que contribueixin a que s’asseguri el dret a la mobilitat.

Des de l’Associació d’Estudiants Progressistes, aquest 25N seguim reivindicant la necessitat de continuar feminitzant els espais estudiantils per reafirmar la importància de reforçar la lluita i defensa dels drets de les dones des de tots els àmbits al nostre abast. I en un dia com avui, Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les dones, denunciem tot els tipus de violència als que, diàriament, ens veiem sotmeses les dones. Recordem especialment a les 91 dones assassinades d’aquest 2017, a qui se les ha privat de la seva vida; però recordem també a totes les víctimes d’assetjament sexual, a totes les que pateixen violència psicològica, o que pateixen assetjament pels carrers o per internet, les dones que viuen amb una doble jornada laboral, les que pateixen l’escletxa salarial, la publicitat i l’humor sexista, la cosificació femenina, etc.

Arrant del judici de La Manada, fa setmanes que escoltem comentaris masclistes que volen desacreditar a la víctima, per seguir amb la seva vida, i que pretenen donar justificació a una agressió sexual. Ens remou per dins i ens genera ràbia i impotència aquesta situació, portant-nos a entendre que vivim en una societat on l’única víctima que no és qüestionada és la morta. I no, no estem disposades a viure callades, espantades i indignades dins d’un sistema que no ens veu com a iguals, que ens tracta com a ciutadanes de segona. No volem haver d’argumentar com ens vestim, com vivim, com ens desenvolupem per tal de no ser considerades culpables d’agressions i assetjaments que patim, nosaltres no som el problema.

Sabem que la manera de posar fi aquest sistema patriarcal és ensenyant des de la igualtat i el respecte. Per això exigim i seguirem treballant perquè a les universitats catalanes es continuïn adoptant mesures per erradicar les violències masclistes i actuïn davant d’aquestes, també seguirem treballant per assolir la paritat dins les institucions universitàries, i la inclusió de dones i de la perspectiva de gènere als plans docents. Les dones d’AEP, com moltes altres, no cedirem ni farem un pas enrere.

La universitat, i l’educació en si mateixa, ha de convertir-se en un espai que també sigui de les dones i que estigui disposat a ser-ho cada dia de més dones. S’ha de condemnar cada agressió que es pateixi a les aules, protegint a la víctima i acusant públicament a l’agressor. No podem seguir seguir silenciades.

Però el problema no només sorgeix a les universitats, exigim que a les escoles i instituts s’inclogui la perspectiva de gènere, que hi hagi també protocols contra les agressions masclistes i una formació introductòria al feminisme. S’han de protegir a totes les dones sense excepció.

Un dia com avui, també hem de reconèixer tota la feina i esforç que han fet tantes dones per arribar fins on som ara. Sabem que, sense elles, no hauríem avançat ni aconseguit els drets que actualment gaudim. Però encara no s’ha acabat la nostra lluita, hem de seguir als carrers, a les aules, a les institucions, treballant i lluitant perquè cap dona hagi de viure amb por ni restar callada davant d’una agressió. Seguirem treballant i lluitant perquè, en un futur, les dones tingui de forma real i efectiva tots els drets i privilegis amb els quals avui nosaltres encara no comptem.

Així doncs, sortim als carrers a combatre el sistema que ens oprimeix, que ens culpabilitza, i que ens vol callades a recordar que som aquí i hem vingut a quedar-nos, que cap dona es queda enrere perquè sí, que ens volem vives, lliures i rebels, QUE NO MORIM: ENS MATEN.